els meus vicariats. Segona tanda 1

Entre els anys 1963 i 1976 vaig ser vicari de diferents parròquies. Tretze anys intensos. Em vaig acabar de desvetllar del meu son, aquell son que m’havien inculcat al seminari. Vaig sortir en sotana, al 1966 me la vaig treure, i ja no me la vaig tornar a posar més. Amb la sotana van caure molts d’aquells principis (mites?) apresos: litúrgics, teològics, filosòfics, bíblics, pastorals...Potser els que varen perdurar més foren els litúrgics i els bíblics. El Vaticà Segon féu trontollar la litúrgia, i la importància de la lectura literal de la Bíblia, ajudaren a entendre el sentit pregon de la Bíblia. Recordo que, quan van sortir els sis volums de Joseph F. Meier, “Un jueu marginal. Nova visió del Jesús històric”, vaig llegir amb il.lusió el primer volum (“Les arrels del problema i de la persona”, pensant que m’ho aclariria tot. En acabar, vaig dir al gran professor biblista Joan Ferrer que, del Jesús històric, en sabíem ben poc. En Ferrer, amb la seva sornegueria, em va dir: “Doncs no cal que llegeixis més puix no avançaràs gaire més”. Em va fer llegir sobre els mites, els “midrash”, la teologia de la primera comunitat cristiana, l’ús de documents ja escrits...Això m’ho va acabar d’aclarir un bisbe americà protestant.

El llevant de la sotana va succeir quan era vicari a Palamós. El bisbe Jubany va enviar un decret a tots els capellans dient-los que els donava permís per llevar-se la sotana el dia primer d’agost de 1966. I donava instruccions precises sobre l’abillament sacerdotal (una mica ridícules, tot cal dir-ho, com es va veure de seguida).

Jo tenia un amic que treballava a la botiga Magaldi, de roba d’home, al començament de la Rambla de Barcelona. El vaig trucar. I em va dir que ja hi podia anar. Que tenia el que em demanava, i a molt bon preu. Vaig anar a Barcelona. I vaig comprar un vestit de color gris marengo, una gavardina blava, unes clericals camises grises i un collet de plàstic blanc (nosaltres en dèiem “la targeta”. El primer d’agost em vaig vestir i vaig sortir. La vergonya fou monumental. El carrer major era ple de turistes, en calça curta i les dones en bikini. I jo de clerical vint-i-un botons. Vaig passar tanta vergonya que vaig tornar a la rectoria i vaig endreçar, per sempre més, aquella vestimenta que ens assemblava als clergues dels Estats Units. La majoria dels meus companys van fer el mateix. Adéu, sotana, adéu!.

El meu primer vicariat fou a la parròquia d’Arbúcies. Al Montseny, com ja havia explicat anteriorment; Recordo l’anècdota de la pujada a les Agudes l’onze de setembre del 1964, amb un grup de joves de la parròquia, per col·locar la senyera al bell cim, i els conflictes amb la Guàrdia Civil. I recordo el primer dia de la meva estada al poble. Un grup de dones xafarderes, que xerrotejaven a la plaça, em van veure passar. I una, la més arriada, féu: “Tu, és el nou vicari!. Ai, Senyor! Maaaa! Quin Cadell!”.  Aquest maaaaa era molt característic de les dones arbucienques.

Dos aspectes de la meva vida arbucienca. Vaig organitzar un grup de joves aprenents en els paràmetres de la JOC. Més endavant aquests joves van ser actius en la política local i van ajudar el batlle, Jaume Soler i Pastells, en Nic.

Quan jo vaig arribar a Arbúcies, en Jaume anava per frare. Però va plegar. Catalanista, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va marcar la política local amb la seva forta personalitat. Va agermanar Arbúcies amb la localitat nicaragüenca de Palacagüina, pàtria dels germans Mejía Godoy, autors del Credo de Palacagüina i del Cristo de Palacagüina.

A les eleccions de l’any 1997, en Nic i l’amic Jordi Planas (l’esparter) em van convidar a fer d’observador d’aquestes eleccions a Palacagüiina. Vam agafar un vol que ens permetia estar un mes a Amèrica Central. Vam fer accions de solidaritat a Guatemala, El Salvador i Mèxic. Fou una altra gran acció que forjà la meva personalitat. Llavors ja no era vicari.