el seminari 7

Els curs 62-63 va ser un simple curs de traspàs cap al tancament del seminari tridentí que, fins  a aquell moment i durant algunes centúries, havia estat el Seminari de Girona. Els dos vicerectors...fora definitivament. Equips directius nous a les dues seccions del Seminari. Mossèn Modest Prats i Domingo, company meu de poble, va ser escollit per menar el Seminari Major. Al cap de poc ja va tenir conflictes amb l’Opus Dei. Va permetre la difusió d’un escrit crític del teòleg alemany Ur Von Balthazar. Els de l’Opus s’enfilaven per les parets i volien que el bisbe (llavors el doctor Jubany) fes fora en Modest. No se’n van sortir. Van esborrar “in aeternum” en Modest de les seves llistes.

Em cal explicar, abans de continuar, un fet que em va marcar. Acabat primer de teologia el rector em va cridar i em va proposar fer un curset d’estiu de Litúrgia i Cant Gregorià a Montserrat. El curset era en castellà perquè hi participaven alumnes teòlegs de tot Espanya. El curset era subvencionat per la Conferència Episcopal Espanyola. Hi vaig anar. Els professors eren l’abat Gabriel Brasó, Dom Gregori Maria Estrada, Dom Irineu Segarra (el pare guineu) i Dom Miquel Estradé. Tots molt bons professors i molt capaços.  

A Montserrat em vaig trobar amb un xicot de la meva edat (potser una mica més gran, tres o quatre anys més gran). En Jaume Lorés i Caballeria havia fet una roda de seminaris: Barcelona, La Seu, i Tolosa del Llenguadoc, un seminari francès. Enlloc no va lligar. I passava l’estiu a Montserrat, el seu darrer refugi.

Ens vam conèixer i passàvem junts, parlant, les estones lliures. En Jaume havia aprofundit la filosofia i la teologia. I es notava. Vaig aprendre molt amb ell.

També vaig aprendre molt de cant gregorià. Al Seminari d’estiu del Collell vaig dirigir les Vespres solemnes de la Mare de Déu d’Agost. Mossèn Potelles, de Vic, que feia vacances al Collell, amb la seva escolania, va lloar la interpretació Va dir que feia temps que no havia sentit unes vespres tan ben interpretades. Em vaig estarrufar i el rector també.

Ara ja puc continuar amb el curs 62-63, el darrer abans de ser capellà. Aquest curs encara va ser pitjor que l’anterior. El professor de dogmàtica va deixar de venir a classe definitivament. Només teníem una classe al dia. I hi havia dies que ni això. Jo era el prefecte gros del menor. El meu índex de llibertat havia augmentat espectacularment. Al menor havien posar un capellà de l’Opus Dei com a prefecte de disciplina. I un director espiritual de Sant Miquel de Campmajor, mossèn Plana Rovira , que va fundar una associació de capellans i va acabar a Itàlia.

Aquests dos nous superiors van durar poc. El “Seminari Conciliar” estava fent els darrers badalls. Amb tot, no em sep greu confessar que els dos darrers anys vaig perdre força el temps. Més endavant vaig haver de completar la meva formació filosòfica, teològica, bíblica i pastoral, que anaven una mica coixes. La meva mare deia: “Abans no et deixaven sortir mai del seminari i ara surts sempre que vols”.