el seminari 6

Tal com ja vaig anunciar faig un salt d’uns quants anys per explicar-vos les meves xefles de preparatòria. Eren els dos meus darrers cursos de teologia, tercer i quart. Coincidien amb un seminari que s’havia declarat obsolet per tots costats. 

El superior del menor havia perdut totalment la confiança (la carta de navegar) del Bisbe Josep Cartañà (en Pepet vermell) i del Rector del Seminari, el doctor Damià Estela i Molinet, fill de Besalú. I es va passar el seu darrer any sense aparèixer pràcticament per la casa i la disciplina interna. M’ho va confiar a mi que era el prefecte més gran de tota la trepa; no sé si el més assenyat. Jo vaig agafar una positura de controlar sense violentar. Això molestava els altres prefectes, acostumats a regir la disciplina amb la violència de les faltes notables de disciplina, educació i aplicació. Cada setmana llegien les notes de cada alumne. 

El qui tenia menys de cinc era castigat amb no poder tenir visita dels familiars i havia de passar-se l’hora d’esbarjo del dijous o del diumenge tancat, fent multiplicacions o treballs escolars mentre els altres eren a passeig o a jugar a futbol. A mi això em semblava inhumà. Per això jo no posava faltes, cosa criticada pels altre prefectes. Però em vaig guanyar els nois. Quan jo dirigia el menjador tots guardaven un silenci respectuós. No així amb els altres prefectes. Igualment jo no tenia mai problemes amb els nois si fumaven o si faltaven a les estones d’estudi. Simplememnt els cridava i intentava raonar amb ells, però sense violència ni insults.

Els cursos 61-62 i 62-63 van ser “l’abominació de la desolació”. Vull expressar que el concepte d’antic seminari es va ensorrar com un castell de sorra. A partir de llavors es van acabar la majoria de seminaris tradicionals. Únicament entitats integristes, conservadores, anti conciliars, van mantenir la bandera del seminari tridentí. El cas Lefèbvre va ser el més punyent i paradigmàtic. Però n’hi va haver d’altres.

Curs 61-62. Jo feia tercer de teologia. Era tonsurat i amb Ordes menors. Ja tenia obligació de resar el breviari. El professor de Teologia Dogmàtica estava enemistat amb el rector del Seminari. Molts dies no venia a classe. O es passava l’estona parlant amb els alumnes. El tercer trimestre ja no va venir més. Més endavant aquest home, víctima d’una depressió profunda, es va llançar a la Sèquia Monar, que travessa la ciutat, i es va negar. Un gros escàndol que hom va tapar com va poder.

El rector del Seminari Menor va estar tot el curs sense aparèixer i em va encarregar la tasca a mi. L’home ja preveia la seva sortida o expulsió emmascarada. Jo vaig conduir les coses tan bé com vaig saber. I vaig aprofitar el meu càrrec. L’administrador em va donar permís per fer alguns canvis en la meva cambra. Vaig fer tirar a terra un tempanell i vaig convertir la cambra en el doble de capacitat. Vaig comprar un armari que es podia tancar, una tauleta de nit nova i una taula, una cadira i un llum de peu. Jo ja tenia un fogonet elèctric, una paella i els estris necessària per fer truites o coure botifarres. Jo em feia el berenar. Tenia, també, una garrafeta de vi de l’Empordà. I fruita. Com que no tenia classe, havent dinat feia unes migdiades llargues. I a les cinc, quan els nois eren cridats a estudi, jo em feia solemnement el berenar.

Els prefectes fèiem una xefla nocturna cada mes, a les deu de la nit, a les escales de preparatori, en un lloc resguardat de la pluja. Fèiem un gran foc. Un company tenia un germà carnisser i ens fornia les costelles i les botifarres de sal i pebre. Un altre aconseguia cargols i un altre una garrafa de divuit litres de vi de Cantallops. El pa i els embotits ens els procurava un altre, que era fill d’uns pagesos rics. Especialment, el llom era deliciós.

Hi havia un company que es menjava més de cent cargols. Jo no passava mai de trenta. Amb el ventre ple i el cap alegre pel vi de divit graus anàvem a dormir. L’endemà tots teníem maldecaps per llevar-nos. Jo havia de fer el sacrifici en nom de tots. Era el prefecte gros.