el seminari 5

Als baixos de l’edifici vell, a sota de la biblioteca, hi havia una sala gran, que havia estat una aula magna. Suposo que hi havia hagut esgraons perquè baixava en pendent i hi havia una espècie d’escenari.

Se’ns va proposar arranjar-la perquè servís de sala de cinema i teatre. Una colla dels més grans ens vam apuntar a netejar-la. Dirigia l’operació un senyor a qui anomenàvem “el paleta”. Jo era l’encarregat de la porta del carrer (això volia dir que feia cinquè curs). Obria i tancava la porta quan entrava o sortia aquest senyor. Això em donava una gran llibertat de moviments dins de la casa.

Les runes i deixalles les dúiem a una escala a l’aire lliure, que en dèiem l’escala de preparatori. Donava al carrer. Venia una camioneta i s’enduia els pilons. Vam trigar dos mesos per arranjar la sala.

Explico això perquè, més endavant, vam organitzar les famoses xefles nocturnes clandestines en aquestes escales de preparatori. Però, cada cosa al seu temps.

Un rector que va tancar el seu cinema parroquial ens va proporcionar les butaques. Les tasques de cablejat, enllumenat i pintura les vam realitzar nosaltres mateixos, dirigits per professionals.

Ja tenim la “sala de projeccions” muntada i llesta per funcionar. El superior major, mossèn Miquel Bosch i Mercader, de Cassà de la Selva, va ser el “gran artista” que feia funcionar aquesta sala. L’home passava hores i més hores fent uns muntatges de so, música i llum. Jo recordo la “saga” del Pare Kolbe, aquell capellà polonès que va lliurar la seva vida per salvar la d’un pare de família, executat pels nazis.

Recordo, com si fos ara, la història del Fra Menor polonès Maximilià Kolbe, que va fundar el monestir de Niepokalanov, en terres poloneses i que va morir al camp nazi d’extermini d’Auschwitz aquell camp que, cínicament, tenia a la porta d’entrada, amb lletres grosses “arbeit macht frei”, el treball allibera o el treball us farà lliures.

Els diferents capítols d’aquella sèrie sempre anaven acompanyats per la música de la simfonia del Nou Món, d’Antonin Dvorak. El nostre temperament emocional d’adolescents ens feia viure tot això com si fos actual. Jo confesso que tenia un temperament molt emocional, segurament fruit de les frustracions que vaig patir en la meva família. Recordo que, recordant allò, havia plorat a la meva cambra. Les frustracions de casa i les frustracions del Seminari.

Potser el fet que hagués treballat als Pastorets i en algunes obres teatrals infantils al meu poble, em van predisposar per al teatre. No calia ser gaire bon actor per fer teatre al Seminari. Recordo que algú va escollir alguns fragments d’ “El divino impaciente”, de José Maria Pemán, que explicava la vida de Sant Francesc Xavier, jesuïta, sobretot en el seu intent d’evangelitzar la Xina, i la seva mort a les envistes de les terres xineses.

Em van designar per fer de Javier. Es veu que vaig brodar el paper fins a fer plorar algun alumne. L’obra era en castellà.

El divino va ser escrita per Pemán en un mes (tres actes, un pròleg i un epíleg) l’any 1933, l’any en que la Segona República va expulsar els jesuïtes. Es va representar algunes vegades (no gaires) des de 1933. Potser també immediatament després de la victòria de Franco. Però un dia va desaparèixer del mapa i no se n’ha cantat mai més ni gall ni gallina. Potser en té la culpa el tema i els vesrsos arravatats de catolicisme ranci de José Maria Pemán. Això sol ja diu quines en gastaven al Seminari de Girona.