el seminari 4

Parlant de gimnàstica, vaig deixar algunes coses per a aquesta ocasió. Quan mossèn Amagat no podia, ho dirigia un altre prefecte més “pachanguero”. Aquest ens feia fer les dues voltes d’escalfament amb el cant de l’himne de la Guàrdia Civil. Però amb la lletra una mica modificada. Suposo que era una creació pròpia. Si ho haguessin descobert, segurament que hauria anat a la presó de Zamora, presó per a preveres i diaques. Xirinacs, Bravo, els bascos...

La lletra deia: “Benemérito instituto, gloria y prez de España entera. Veneramos la bandera, el honor, la justícia y la ley. Viva Franco, viva España, viva el orden y la ley, viva, viva la Guardia Civil. Qué caray!”. Es evident que és un himne espuri. Aquest prefecte tenia una mica de mala bava.

Vaig estar un temps donant voltes al mot prez. No sabia el seu significat. Finalment, un company que tenia diccionari m’ho va aclarir. Prez és el mateix que honor, estimació...Ja es veu que la llengua castellana no era el meu fort. Cosa que no em produeix cap tipus d’avergonyiment, com és normal entre els catalans.

Això em du a recordar una anècdota dels anys seixanta, els meus primers anys de capellà. Vaig conèixer un rectoret d’una petita parròquia de l’Empordà. Era un home curt com una cua de conill. Tenia pànic a la Guàrdia Civil. Uns dies abans de la festa del Pilar ja suava, pensant que la Guàrdia Civil vindria a missa i tindria que fer-la en castellà. La gent reia quan ell deia, tot saludant: “Queridus hermanus”.

Es veu que el capità d’aquell sector va decidir participar en aquella missa. I els preparatius van fer que l’assistència s’endarrerís. El rector tenia ordres de començar la missa a l’hora en punt. Ho va fer. I, quan ja anava per l’epístola, va comparèixer l’escamot, en pas de marxa. L’home es va atabalar. I va engaltar: “Queridus hermanus aquí llega la Benemérita. Bendita sea. Pidamos a Dios que les de fuerza fuerza para la prosperidad de España”. Era un sermó que es tenia après de memòria. El capità no se’n sabia avenir. Deia: “Pero, ¿qué dice ese bendito?”. El brigada va tapar les coses com va poder. I la gent reia. Es veu que el “fuerza fuerza” era una traducció directa de l’expressió catalana “forsa força”, que vol dir molta força.

En aquells temps (anys quaranta i cinquanta) es veu que hi havia uns quants rectors, especialment home grans, que es distingien per les seves poques llums. Només es mostraven espavilats quan jugaven al tresillo, que era un joc de cartes típic dels capellans: espasa, mala, basto, punt, rei, cavall, sota...Jaume Arnella, ex capellà de Barcelona i cantant popular va composar, anys després, una cançó que començava així: “Sota, cavall i rei, el dimoni juga a cartes. Sota, cavall i rei, si vas sol et fan la llei”. Però no parlava del tresillo. Segurament que no el sabia jugar. Parlava de la brisca o bescambrilla, que era un joc de dones desvagades i que es jugava al damunt d’un garbell, i que els punts guanyats o perduts eren pedres o mongetes (fesols, segons la comarca).  

Més endavant en Jaume Arnella es va dedicar a composar i interpretar el que s’anomenaven “corrandes”. En tenia una, molt graciosa, que feia: “Les noies de Rocabruna ja se’n van a pixar al riu, i les noies de Beget diuen que baixa lleixiu. La-lara-la-lara.larala...”. Del meu record, de Rocabruna i Beget hem tingut dos capellans diocesans. Mossèn Joan Molas, gran caçador, mort recentment i mossèn Joan Surinyac, que va morir als cent dos anys, molt estimat pels seus feligresos.

Els grans del Seminari jugàvem a cartes, fonamentalment al “canari”. Sovint organitzàvem timbes que duraven hores.

Un darrer apunt sobre en Jaume Arnella. Abans que finís el segle vintè, es van descobrir uns cançoners catalans populars, a Suïssa. Montserrat –em sembla- es va encarregar de la publicació i distribució. Eren cançons senzilles, per l’estil de les d’en Joan Amades. Sovint anònimes. En Jaume Arnella, amb l’ajuda de l’amic Joan Arnau, de Les Planes d’Hostoles, van organitzar unes cantades estiuenques que van durar uns anys, amb gran èxit de públic planenc i foraster. Crec que aquí va acabar la ruta artística del “cantautor” Jaume Arnella. El segle que hem encetat és un segle completament diferent pel que fa a la música i la poesia catalana. Es manifesta com a segle més polític que no pas artístic.