el seminari 2

Havent passat l’examen d’ingrés amb nota alta. Havent pres possessió de la meva cambra, la número vuit, del pavelló “Santa Maria del Collell”, havent assistit a la primera classe, sota l’esguard no gaire amic dels alumnes...ja em podia considerar seminarista, membre del seminari de Girona. Llavors no pensava que passaria en aquesta institució dotze anys, si tenim en compte que cal descomptar les vacances.

Al pavelló “Santa Maria del Collell”, anomenat popularment “la Sibèria”, hi dormien una trentena d’alumnes i un prefecte amb sotana. El sobrenom li venia de l’ambient gèlid d’aquella estança. Era una sala immensa, sota teulat, de sostre alt, amb finestres que no ajustaven bé. Algú em va dir que s’hi havia vist rates. No m’estranyaria que n’hi hagués. De fet, als teulats veïns hi havia rates com conills. El nostre divertiment era caçar-les, fer-les córrer amunt i avall fins a l’extenuació, i matar-les. Una vegada sens en va escapar una escales avall i gairebé entra al dormitori del rector. D’aquesta cerimònia de la rata en dèiem “la corrida del dia”. Penjàvem en un lloc estratègic un rètol que deia “hoy hay potro”. Això ho havíem copiat d’una carnisseria del carrer de les Ballesteries.

Els dormitoris eren una espais quadrats, delimitats per envans i una cortina que corria amunt i avall. Un llit senzill de metall (cada seminarista s’havia de dur el matalàs), una minsa tauleta de nit i un armari encara més minso, de fusta basta. Un seminarista novell va restar unes hores encauat dins de l’armari, plorant i demanant la seva mare. Era un fill de Guàrdia Civil, que es deia Tolentino. Va deixar el Seminari molt aviat. Durant la nit, se sentia de tot: plors, crits somorts, sospirs, pets i altres expressions humanes.

És curiós això dels fills de guàrdies civils. Però és veritat. A Catalunya teníem mania als guàrdies civils. Representaven el que més mal havia fet al nostre país: el franquisme. Els anomenàvem “arengades”. De l’estri que els cobria el cap en dèiem “gavetes”. Dèiem que eren planes del darrere de tant jaure. Ens feia mal d’ulls el “todo por la patria” i la bandera espanyola a les seves casernes.

L’administrador del Seminari els tenia mania. Deia: “Nano, no et fiïs de les arengades. Jo vaig preguntar a un per què havia dut el fill al seminari. I em va respondre: Es que en el Colel lo hacen más caro. Nano” el que et deia”.

Es referia al col.legi diocesà Santa Maria del Collell, situat en un bell paratge de la Garrotxa i on Javier Cercas va situar la seva novel.la famosa “Soldados de Salamina”, que explica la tragèdia de Rafael Sánchez Mazas, co fundador de Falange Española, pres pels republicans i abandonat prop del Colell. Sembla que es va refugiar en una masia de Cornellà de Terri i d’allí, va passar al bàndol “nacional”.  

Perquè l’estiu no ens resultés massa llarg i per prevenir tempestes en els nostres esperits sensibles, per l’agost ens feien anar a passar un mes “de vacances” al Collell. Era una de les praxis que avorríem més. Llavors Cercas no havia escrit encara la seva novel.la.  

No m’ha restat temps per explicar com va anar el primer dia de classe. A la propera ho faré.