Fa molts anys, quan la meva germana estava asilada
a la residència de Banyoles un dia em va demanar ajuda. Preparaven la
representació de “Les figures del pessebre” de Joan Llongueres. Jo li vaig
proporcionar una música molt acurada (piano i veus infantils) i unes notes de
representació. L’any 2006 ho vaig fer servir de nadala. I ara hi torno.
Rei
bru,
rei
ros,
rei
blanc
“poiós”.
El
gat,
el
gos,
el
rat
rabiós.
El
fred
que
fa.
El
vent
del pla.
El
tou
de
neu
que,
just,
es
fon
i es
descompon.
La
nit,
la
por,
el
cant
del
tro.
O
tot
o
res:
el
cor
distès.
El
cor,
el
cos
dels
bons
pastors.
I
en
el
cel
tou,
de
blau
paper,
un
àngel
gros,
cap
vermellós,
amb
ala
gris,
fa
la
viu-viu
a
dalt
del
trau
d’aquest
forat
de
bé i
de
pau.
El
nin
que
jau,
fa un
son
molt
lleu
i a
l’aire
s’ou
un
cant
molt
breu.
El
vell
que
riu
i
que es
desviu.
El
gec
burell
dins
del
cistell.
La
noia
cus;
filosa i
fus.
El
rei
ja
fuig
pel
rost
pendís,
mentre
se
sent
el
gran
xisclet
del
nen
occit.
I allà a
l’hostal,
on
no han
volgut
el
nen
diví,
el
ric
i el
ruc
ja
fan
el
son
a
mig
ull
cluc.
El
bou,
el
mul
i un
gran
bramul.
La
cort,
i un
porc
que en
trec;
un
sac
amb
séc,
tot
ple
de
sinagrec.
Jo em
ric
del
ruc:
ha
empassegat
al
roc
del
rec
i,
de
retruc
ha
desvetllat
el
rac
del
gorg.
El
boll
del
camp,
la
llum
del
llamp.
El
fons
del
bosc
quan
es
fa
fosc.
I a
mig
recer
en
surt
el
cul
del
caganer.
La
mà
del
vell;
els
ulls
ben
vius,
el
cor
replè
d’un
bri
de
fe.
La
llum
de
fons,
el
goig
dels
nens;
uns
cocs
ben
bons
i un
tast
d’encens.
Un
bell
foc
groc,
un
brot
de
pi,
un
pot
de
vi,
i al
cel,
un
fum
de
romaní.
Un
fals
riu
blau,
un
sot
i afrau.
Un
xic
de
font
i un
peix
que es
fon.
Un
pou,
un
pont
i un
goig
pregon.
El
toll
del
mas,
el
vedell
gras,
un
clot
que
put:
hi espeternega
l’ànec
mut.
Un
xai
molt
gai,
el
bec
d’un
tord
que
no es
veu
mai.
El
vol
ben
ras
del
meu
gall
gras.
I al
mig
del
camp
se
sent
el
gruny
del
porc
i,
fort,
el
clam
de
l’aviram.
La
fou,
la
deu,
la
pica
fonda on
el
gall
beu.
El
bot
de
vi.
L’hereu
mesquí.
Un
bust
de
vell
amb
nas
vermell:
la
gorra al
cap;
per
nas
el
nap.
El
llum,
el
fum:
el
gros
perol
per
al
consum.
L’escon
i el
soc
de
pi;
mitjons
als
peus,
ulls
ben
rodons,
llavis
vermells.
Mireu
com
riu:
tronc
i
color
d’aquell
meu
vell
cagatió.
El
cel
del
fons.
El
mar
de
trons.
Els
mil-i-un
tons
del
vell
betlem,
dolç
i
gustós
com
un
poncem.
El
pic
i
pac
del
bon
manyà,
que
va
ferrant
el
brau
cavall.
El
sec
gloc-gloc
del
meu
riu
xic.
I
tots
els
tons
del
gran
espai.
El
gris
del
vesc,
el
blau
del
mar,
el
bru
dels
fems
al
camp,
blanc
de
fajol,
el
groc
del
mimosam.
El
verd
de
l’hort,
el
gra
del
sac,
el
pa
de
blat,
el
forn
del
mas.
El
vell
pegot
te un
sabatot
sobre el
taulell,
i el
noi
fa un
clot,
i hi
posa
dins
el
ferro
vell.
Els
pastorets
fan
la
nyam-nyam;
creix
l’ombra
gris
del
muntanyam.
Un
pi
ben
xic,
un
pi
ben
gros,
un
ca
rebec.
I un
gos
petit;
i al
mig
del
bosc,
dent
i
musell
de
l’avi llop.
Què
més
hi
ha?
Hi
ha
de
tot
al
meu
record.
Fou
el
meu
món
quan
jo era
xic:
mai
més
no he
vist
res
tan
bonic.
Quim
Pla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada