infància a pagès 8

Un altre fet de guerra que la tia Lola em va explicar fou la passada pel mas d’una columna republicana de cavalleria que anava camí de la frontera francesa. Es van apoderar de gallines, pollastres, ous, conills i embotits. Com a bescanvi li van donar a la tia Lola dos bidons de colònia i dues màquines d’escriure, marca Underwood. Eren americanes i portàtils. Màquines ben fetes i útils. Jo me’n vaig servir fins que les màquines van dir prou. També van abandonar una dotzena de baionetes i uns quants màusers vells. Estaven a una jornada de la frontera. I els “nacionals” encara eren lluny. La meva germana es va fer un tall a la mà amb una baioneta.

Un capità va regalar personalment a la tia una pistoleta, amb un carregador de sis bales. Li va dir que era per defensar-se dels moros. Em sembla recordar que era de marca Astra. La tenien amagada en un armari de la roba de l’oncle Enric. El meu cosí, en Joan Torrent, quan va tornar de la mili, la va provar. I encara disparava. Un espetec sec i la bala va incrustar-se en un arbre que no hi tenia cap culpa. Ens vam espantar.

 Aquí ve a to explicar la nostra relació amb la Guàrdia Civil de Castelló. Tots els masos tenien algun guàrdia “protegit”. Vol dir que es venia a proveir d’ous, pollastres, conills i embotits. Nosaltres teníem un caporal andalús que es deia Antonio. Li deien “el negre” perquè era de pell fosca. Muntava a cavall i venia al mas amb el seu cavall. Ell ens fornia els passis fronterers per poder circular pel país. Eren uns papers rosa, format “cuartilla”, amb una bandera espanyola de dalt a baix. Hi havia la foto, el nom i el domicili de l’interessat. Encara no existien els carnets d’identitat.

Aquest guàrdia tenia una filla de nom Irene. Tots els xicots de l’escola n’estàvem enamorats. Era molt bonica.

La caserna de la Guàrdia Civil estava ubicada en un sector de l’antic palau dels comtes d’Empúries convertit, en la democràcia, en dependències municipals. Quan jo era infant hi havia, també, les escoles públiques (nacionales) de nois i de noies. A Castelló, a més, hi havia una escola de noies regida per les germanes Carmelites Vedrunes.

Una dotzena de guàrdies residien a la caserna. Els comandava un tinent. Les finestres de les cambres donaven al pati de l’escola de nois. Un guàrdia, que es deia Enrique Gálvez Montes, i que agafava unes pítimes de campionat, tenia periòdics atacs de pedra (còlics nefrítics). I ens reuníem a fora, sota de la seva finestra, per sentir-lo gemegar. Hi havia un altre guàrdia a qui anomenaven “el sord”. Era sord. I, com tots els sords, quan parlava cridava.

Hi havia algun guàrdia que just sabia escriure. I, quan li tocava estar “de retén” a la garita, sovint s’equivocava a l’expedir els passis.

Finalment, per finir aquesta pinzellada local, a la plaça de les escoles hi tenia la farga el “Ferrer de les Alegries”, l’avi de mossèn Modest Prats i Domingo, un company capellà que va morir víctima del maleït Alzheimer. L’avi es deia Cebrià Prats i era rodanxó. Passava la major part del dia al carrer, davant de la farga, assegut en una cadira baixa de balca. En Modest va escriure un conte magnífic, dedicat al seu avi. Li va posar el títol de “l’avi Rabassa”. I el va llegir públicament en una festa popular dedicada als vells de la vila, patrocinada per “La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”.

El conte acabava així: “Qui sigui tan llosc com l’avi Rabassa, que s’aixafi la closca amb aquesta maça”. I mostrava una massa de ferrer perquè tothom pogués riure a gust.

La Caixa de Castelló regalava a tots els infants nou nats una llibreta amb un ingrés de vint-i-cinc pessetes. Però no la podien cobrar fins als vint-i-un anys. A ells els interessava que els pares anessin fent ingressos  a la llibreta.

No sé qui em va ensenyar una cançó alegre i una mica juganera contra la Guàrdia Civil. Feia així: “Benemérito instituto, gloria y fe de España entera. Veneramos la bandera, el honor, la justícia y la ley. Viva Franco, viva España, viva el orden y la ley. Viva, viva la Guardia Civil. Que caray”. Suposo que aquest que caray final volia significar els repics de tambor amb què solen acabar els himnes militars: “Pom, po-pom!”. “Se non è vero...”. De fet, la Benemérita ens produïa respecte i por.