infància a pagès 7

En una masia, a l’hivern, els dies són curts i les nits són llargues. Ens aixecàvem quan clarejava i anàvem a dormir com les gallines. Eren temps per fer, sobre tot, feines reposades a la casa. Esmorzàvem a les vuit, quarts de nou i, si feia bon dia, sortíem a fer feines de manteniment. Per exemple, cuidar els horts: netejar-los de males herbes.

En un d’aquests hiverns, una amics de Barcelona, els senyors Serra, que tenien una botiga d’andròmines diverses al carrer Quintana, al costat del restaurant Can Culleretes ens van demanar un favor. Venien instruments de música per a infants, làmpades, estores...Tenien un a filla, la Rossita, que era una bala perduda. Ens van demanar d’acollir-la una temporada al mas, per veure si el contacte amb la natura la reformava. I, ja teniu la Rossita al mas! Era una noia d’uns disset anys,bonica, que cantava com els àngels. Em van nomenar la seva carabina o la seva espelma. L’havia d’acompanyar per tot arreu on anés. Teníem un mosso que es deia Martí, que es tornava boig per ella. Sort que la Rossita no en feia cap cas.

La seva mare, la senyora Maria Serra, va voler venir a comprovar com anava l’educació pagesa de la seva filla. Es va instal·lar al mas. Recordo que em va demanar on era el wàter. Jo vaig fer un gest, indicant tot el camp. No sé com s’ho va fer la pobra dona.

Recordo que va venir en l’època del gam de les gallines. Cada dia menjàvem gallina o pollastre rostit. Jo deia que era “tita morta” i la tia em ventava una clatellada.

La Rossita cantava sovint fragments de la sarsuela “Doña Francisquita”. Aquella part del “marabú”· Però hi posava una lletra de no sé on l’havia treta. Deia: “Un gitano per tres duros un gosset li’n va comprar. Con el ay, con el marabay, con el u, con el marabú. Ay, que me vay, que me mu, que me muero, San Juan de la Cruz”.

Jo sempre he tingut molta orella i molta memòria per les cançons. En recordo una altra que cantava la Rossita: “Que tiene la zarzamora que a todas hores llora que llora por los rincones. Ella que siempre reía y presumia de que partía los corazones”. Era una cançó de la Lola Flores.

Com ja he dit, al mas teníem un mosso que es deia Martí. Anava boig per la Rossita. Però jo vaig impedir que mai podés acostar-se a ella. Els homes de deu quilòmetres a la rodona sabien que la Rossita s’estava al nostre mas. Però ella els tenia a ratlla a tots.

En canvi, en mi confiava. Un dia em va dir que anéssim a una closa on hi havia un pou d’aigua neta i clara. Es va despullar i em va dir que li tirés galledes d’aigua al davant i al darrere. Volia quedar ben neta.

Era la primera vegada que veia una dona despullada. Però llavors només era un nen de set anys. I la cosa no em feia ni fred ni calor.

Al cap d’uns dies la Rossita va tornar a Barcelona, amb els seus pares. No l’he vista mai més. En Martí em va dir que la trobava a faltar molt. Jo també la vaig trobar a faltar.

Els dies passaven plàcidament. Anàvem al bosc a caçar bolets, a collir mores madures o, quan si n’era el temps, ens enfilàvem a les figueres amb una llesca de pa, i fèiem un bon berenar de figues i pa, una menja de reis. Teníem figues negres, de coll de senyora, de Fraga, de la carbasseta i alguna classe més. Collíem magranes i figues de moro. I anàvem a pescar al rec Madral i a la Mugueta. A la Mugueta pescàvem llises i, al Madral, carpes i tenques. El peix, la tia el coïa en una olla grossa i el donava a les gallines. Només deixaven les espines. També collíem pinyons al pi centenari que teníem en un camp i ens fèiem unes coques dolces amb pinyons capolats i sucre. Llavors no havíem de vigilar el colesterol i el sucre.  

També fèiem llargues passejades per les closes i els estanys. Als Estanys ens agradava ficar-nos, peus nus, a l’aigua i comprovar quantes samarugues se’ns enganxaven. Ens les desenganxàvem. Deixaven un filet de sang a les cames.

Teníem un mosso que agafava serps verdes i grogues (inofensives, de l’espècie dels colúbrids) i se les posava a la panxa. Això ens horroritzava. Encara ara em va calfred quan hi penso. Ens demostrava que són inofensives i que agraeixen el calor humà.

Els pares de la Rossita em van regalar un acordió molt simple. Vaig aprendre a tocar algunes peces. Més endavant em vaig especialitzar amb l’harmònica. Aquesta afecció m’ha durat fins ara. Toco una infinitat de melodies amb les harmòniques cromàtiques que he tingut i amb les diatòniques afinades en diferents tons. No és igual tocar una harmònica afinada en do que una harmònica afinada en fa o en sol.