casa carles

Al començament dels anys vuitanta, mossèn Josep Vidal i Juncà, fill de Vilanova de la Muga, era l’administrador dels béns de la mitra de Girona. Era molt amic del rector del Pont Major. I li va finançar unes obres a la rectoria, que van durar de nadal a sant esteve. L’empresa que ho va fer i el material que hom va emprar van aconseguir que, al cap de pocs mesos, ja no hi hagués cap armari que ajustés ni cap porta que tanqués just.

A partir de la venda d’unes propietats de la parròquia, hom va instal.lar la calefacció al temple parroquial del Pont. Era un ambalum gros, que funcionava amb gas oil i que feia una fressa infernal. Entre les posades en marxa de la calefacció i la fressa del rellotge parroquial quan s’engegava, allò creava un pandemònium que tenia els fidels amb el cor encongit durant una bona estona. Tots els capellans gironins donarien fe d’això, degut a les visites regulars al sagrari abandonat del Pont.  El dia que vaig visitar per primera vegada la parròquia, el rector em va mostrar amb orgull la calefacció. La va posar en marxa però no funcionava. Hi havia un obrer que estava fent els darrers arranjaments. El rector, des del presbiteri, li cridava: “Aprieta el pío!”. I l’home deia: “Què?”. Es veu que, perquè es posés en marxa, calia prémer un piu que hi havia al costat de la porta d’entrada.

Aquest mossèn Vidal fou qui dirigí les obres d’adequació del pis de Casa Carles. Ja podeu imaginar com va quedar tot. Una casa plena de rates i ratolins. Els vaig haver d’eliminar amb rateres. La dutxa amb aigua calenta funcionava quan ella volia. La cambra per dormir era freda com el gel. Vaig comprar una estufa de llenya i la vaig instal·lar al despatx. La canonada del fum travessava tot el pis i anava a parar al jardí. El jardí! Ja en parlaré.

Del menjador en sortia una escala ben dreta, sense barana. Anava a parar al pis de dalt i finia dins d’un armari. Era un armari pesant i de l’antiga Casa Carles. La porta de l’armari s’obria al costat d’uns excusats, al pis on hi tenien despatx tots els moviments i serveis de joves. Algú es va endur un esglai al veure’m que sortia d’un armari. Els més malèvols deien que era la pujada secreta dels amos per poder “relacionar-se” amb el servei.

El jardí. Els primer any tenia un aspecte acceptable. Hi havia uns quants arbres fruiters que produïen bona fruita. En vaig menjar un parell d’anys. Després, les herbes i les espines es van menjar els arbres. Hi havia unes quantes finestres d’una casa veïna que donaven al jardí. Per allí llençaven tota classe de porqueries, que anaven a parar a terra. Fins i tot hi llençaven preservatius i agulles per injectar-se droga. Ho vaig denunciar al bisbat. Van fer tapar les finestres; es veu que les havien obert sense permís. També van contractar un home perquè netegés el jardí de les males herbes. Aquell home em va dir un dia: “Hasta encontré una serpiente! Y la maté!”. No sé com carai havia arribat al jardí aquella serp. La casa estava enmig de la ciutat. Les serps són uns animals imprevisibles.

La resta de la casa estava abandonada. Jo no tenia telèfon (encara no havien aparegut els mòbils). Durant un temps llarg vaig fer servir el de l’antic despatx del director de les associacions catòliques diocesanes. Havia de baixar al pati i pujar, per una altra escala, fins al despatx.

La casa era immensa. Alguna nit m’havia dedicat a recórrer-la, ajudat per la llum d’una llanterna, talment una fantasma d’un castell escocès. Feia patxoca una gran sala noble, amb ornamentació de guix, molt alta. Va servir com a avantsala del despatx episcopal futur, quan van remodelar (amb una remodelació de luxe, molt cara) la casa. En aquesta sala els Manaies de Girona hi guardaven els seus paraments: escuts, cuirasses, cascs, sandàlies, ensenyes, llances, tambors, xeremies i flautins antics (anomenats pífans). No hi guardaven els cavalls, és clar. Els Manaies eren les cohorts de soldats romans, que desfilaven per Setmana Santa pels carrers de la ciutat. Suposo que eren romans per allò de la Passió i Mort de Jesús durant l’ocupació romana de Palestina.

A la propera edició us explicaré què més hi havia al pati. Ja que el jardí d’una casa noble conté moltes sorpreses. A més hi havia dos patis: l’un. Monumental.