casa carles 2

Quan Casa Carles encara era un casalot ple de pols i de rates, al jardí hi havia algunes coses interessants. Hi havia un brollador dins d’una espècie de banyera de marbre. Estava envoltat de rosers i hi havia restes de bancs, un a cada banda. Suposo que servien perquè els antics amos prenguessin la fresca i fessin alguna berenada. Hi havia, també, una galeria, per restar a sopluig quan plovia. Uns arcs i unes columnes molt elegants sostenien una eixida o balconada que donava a les cambres. Però les cambres importants continuaven al pla del jardí. Per exemple, la cambra on va dormir Don Bosco en la seva visita a Girona. En aquesta hi havia un petit oratori per poder celebrar.

Però l’element més important i curiós era una edificació a la paret del que era teatre municipal. Hom hi havia bastit mitja casa, amb porta, finestres, escala i cambra-menjador. Aquesta cambra-menjador donava al pis de les tribunes i “palcos” del teatre municipal. Algun funcionari s’havia espantat quan m’havia vist sortir a mi per una porta que ell no coneixia. Els senyors de Casa Carles tenien accés privilegiat al Teatre Municipal. En aquell temps, s’hi executaven, sobre tot, sarsueles i alguna òpera. El senyoriu ha tingut sempre privilegis.

En temps del batlle Nadal es va anular aquesta porta. I, per part de Casa Carles, la mitja casa adossada. A canvi d’alguna cosa es van obrir finestres ulls de bou que funcionaven com a respiraders del bar. A més, donat que l’escenari no tenia mesures de seguretat, van obrir unes portes metàl·liques que donaven al jardí i que podien servir en cas d’incendi.

El pati gran, de terra, servia per estacar el bestiar en unes argolles de ferro, clavades a la paret. També hi aparcaven les tartanes, xarrets i altres vehicles de la família i els amics. Al segle XIX no era res excepcional desplaçar-se per Girona en carruatge. Quan van remodelar la casa i la van convertir en la Cúria Diocesana, van enllosar tot el pati i van prohibir aparcar-hi. Únicament estava autoritzat el cotxe del senyor Bisbe. A la part dreta hi van endegar la Llibreria Diocesana.

Una feixuga porta guardava l’antic pati. Durant uns anys Casa Carles va tenir porter: un home gran, sol, que menjava i dormia en un baix humit i fosc, que més endavant van llogar a la llibreria Les Voltes. Quan aquest home va morir, mossèn Vidal va llogar una portera, la Sinforosa (o la Sinfo). Era una xafardera de mena. Van haver d’acomiadar-la, ja que va crear alguns problemes. Finalment vaig quedar sol a la casa. Els Moviments i Serveis van passar a una casa del bisbat, al carrer Santa Eugènia 25. Llavors jo feia de secretari al Secretariat Diocesà de Justícia i Pau. I anava cada dia a la tarda posar les coses en ordre. A l’hivern la casa era freda i havíem d’anar en compte amb les estufes elèctriques; ens quedàvem sense llum. Tothom va adquirir estufes de gas butà.

Tornem a la vella Casa Carles. En un racó del pati hi havia una cartellera, en la qual hi posaven la qualificació moral de les pel·lícules que projectaven a Girona: l’1 i el 2 era per a tots els públics (em sembla). El 3 per a majors. El 3 R (mayores com reparos). I el 4 pecat mortal segur anar-la a veure.

Les companyies distribuïdores van fer el seu agost quan va aparèixer la pel·lícula Gilda (4). Fins i tot el bisbe Cartañà va fer un escrit prohibint la seva visió als catòlics. I els rectors de parròquies es van afegir a la campanya episcopal. Però no van aconseguir res. A l’inrevés; encara van fer propaganda.  

Gilda (1946) era un film de Charles (King) Vidor, protagonitzada per Rita Hayworth i Glenn Ford. Es va fer famosa per l’escena en que Rita canta i, voluptuosament, es treu un guant negre, el fa voleiar i el llança al públic. Glenn Ford li va ventar una sonora bufetada. Es veu que això excitava sexualment el públic. Era l’”striptease” permès l’any 1946. Rita cantava en “play back” la cançó “Put the Blame on Mame”, “dóna la culpa a Mame”. De fet, la qui cantava era la cantant Anita Ellis. També es va fer famosa la cançó “Amado mío, te quiero tanto”. Sembla que Meme era una figura mítica però no real, causant de moltes desgràcies als USA. Seria del segle XIX (terratrèmol de San Francisco).

També recordo la pel·lícula Casablanca (1942) de Michael Curtiz, protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I la melodia “play it again, Sam”, “torna-la a tocar, Sam”. Frase que ara diríem que es va tornar vírica. Hom li donava connotacions sexuals.