els meus vicariats 21

De Salt vaig passar a rector d’una parròquia de la perifèria de Girona, la parròquia del Pont Major. Es va consumar la tragèdia grega de la rectoria de Salt. Després va tenir rectors molt bons, però no era el mateix. Sempre més va anar coixa. I voldria explicar alguns trets darrers de la meva estada a Salt (“de can Tona a can Pixera i, al bell mig, l’Ajuntament”). Això es cantava amb aire de reivindicació i amb música d’un negre espiritual molt popular. Per exemple en la marxa popular Salt Girona perquè Salt tornés a ser municipi independent. L’escoltisme saltenc hi va tenir un paper important. I el batlle de Girona, en Joaquim Nadal i Farreras, també: importantíssim. I m’oblidava d’un personatge il·lustre  i molt important per a les aspiracions saltenques, el poeta cristià Salvador Sunyer i Aimeric, ja traspassat, que va ser batlle de Salt molts anys i que va traspassar la vara a un socialista procedent de l’escoltisme, en Xavier Corominas i Mainegre, que ho va ser dos mandats. En “Minas” era una bona persona. Érem amics. Tenia una cosina germana que treballava a la Cúria gironina, la Mercè Corominas, que actualment és l’ànima d’aquesta institució.

Tot em du a pensar que en Minas era agnòstic de fet. Però trenia un pare que era de la HOAC, la Hermandad Obrera de Acción Católica. Ara, no em vull aferrar a afirmar-ho rotundament. Amb les persones hom sol equivocar-se.

Tant en Salvador com en Xavier (batlles) tenien en compte el rector de Salt. I, de retop, a mi. Quan en Xavier va triar un ajuntament socialista jo hi vaig tenir molts amics, com la Carme Carbó, en Xavi Cabezas i d’altres. Amb alguns hi vaig conservar l’amistat molts anys. La Carme era d’una família típica saltenca, de Can Zori, ultra catòlica. El Pare anava a la missa que deia un capellà de l’Opus Dei. Ella era cristiana practicant, i ensems, socialista. Malgrat el que deien alguns eclesiàstics, jo no ho he considerat mai incompatible. Actualment ja no puc dir el mateix. Donat el tancament de l’Església Catòlica, molts feligresos, els més progressistes, s’han enretirat de les seves files. “Dommage!”.

Em quedaven per explicar dues activitats que em van vincular fortament amb la societat progressista  saltenca: la creació del Centre Excursionista Saltenc (CES) i la Revista La Farga, que ha tingut llarga vida.

Resulta que un rector de Sant Cugat, abans de marxar, va fer obres a l’antiga rectoria. Hi va fer vivenda per al rector i vicaris i una part que es podia destinar a locals parroquials: catequesi, teatre, casal per a infants, espais per a l’escoltisme i altres espais.

Com que l’espai era molt important, va dedicar una part a acollir un club de petanca i un casal de jubilats, amb un petit bar a l’interior. I aquí és on vam actuar un grup d’agosarats. Vam entrar, vam proposar la formació del centre excursionista i la revista, i vam començar  a actuar a redós del casal de jubilats. Les excursions programades i celebrades van començar a tenir èxit. Acollíem, cada vegada, una quarantena d'excursionistes, que es feien socis del centre i cotitzaven per al casal.

Per finançar la revista vam trobar patrocinadors, a més del Casal. Recordo que vam celebrar, amb gran pompa i desplegament de mitjans, el número cinquanta de la revista, al teatre de Can Panxut, que l’Ajuntament va adquirir.

Puc dir, sense cap temor d’equivocar-me, que aquesta fou l’època més feliç i més plena del meu vicariat, treballant pel poble i no per a l’Església. O potser treballava, sense saber-ho, per una Església futura, una Església que no ha arribat a consolidar-se mai. 

Les altres activitats que vaig fer amb jovent foren més conflictives i més amargues. No es pot contentar tothom; això és una veritat com un temple.