el pont major 6

En Joan Pallàs era un “devot” admirador de mossèn Lluís Torrent. En Lluís era de Sarrià de Dalt. I ell era, a la vegada, un admirador de mossèn Isidre Mulà o Molar, rector de Sarrià de Dalt. Mossèn Isidre era un home lliurat en cos i ànima a la classe obrera. La majoria dels homes de la seva parròquia treballaven a la fàbrica de paper Torras Hostench, de Sarrià de Ter. Quan en Lluís i jo encara estudiàvem al Seminari, l’explosió d’una caldera de la Torres de Sarrià va llevar la vida d’alguns treballadors. L’actuació pastoral de mossèn Isidre va ser molt comentada, pel seu valor i la seva visió de l’accident i les seves conseqüències.  

Mossèn Isidre patia una malaltia congènita. I va morir jove. Una gran pèrdua per a la pastoral del món obrer. A mossèn Isidre el va substituir mossèn Josep Iglésias i Joanmiquel, un altre gran capellà dedicat al món obrer.

Quan en Lluís Torrent es va ordenar de capellà jo el vaig perdre de vista. Uns anys després es va secularitzar i es va casar. Recordo que ens va convocar, a Sarià de Dalt, a mi i en Vicenç Fiol. Crèiem que seria per explicar-nos els motius. Ens vam equivocar. Ens va explicar fins al fàstic nostre els seus descobriments sexuals. Vam haver d’abandonar la conversa. Anys després en Lluís va morir. I no se’n va parlar més. Recordo que en Joan Pallàs estava molt dolgut. No entenia el canvi d’en Lluís.

En Pallàs tenia uns quants fills. El gran, en Joan, va estudiar i va ser advocat. Ens va ajudar molt en la tasca del Pont Major. Per exemple, per redactar el reglament de l’Associació de Veïns. Que descansi en pau en Joan Pallàs pare. Amb en Pallàs pare treballava, a la junta del cementiriu, el senyor Regàs, antic amo de les “Destilerías Regás” del Pont Major, un edifici modernista construït per l’arquitecte Enric Catà l’any 1908, edifici enganxat a la paret de la parròquia. Més endavant un dels fills hi va bastir una discoteca de molt d’èxit i de molts conflictes, la discoteca Rufus. Jo havia de suportar, les nits dels dissabtes i les festes, la gresca que es congriava a l’entrada. Alguna vegada sortien ganivets o pistoles. Algun motocicleta havia esclatat amb gran barrabum i esglai. Finalment van tancar. Penso que els locals de Can Regàs van ser adquirits per l’Ajuntament.

Una altra persona al servei del barri, era l’assistent social, l’Amadeu, un deixeble d’en Marià Casadevall, en Piu, capellà secularitzat, fill de Banyoles, que es va ordenar amb mi, i que va tenir una mort horrible. Va morir ràpidament pel “mal de les vaques boges”, que va posar el terror a l’ànima dels gironins. Amb en Piu vaig fer la primera excursió al Canigó, quan tenia 17 anys. Ell era un bon guia de la Garrotxa. Haig d’esmentar una altra persona que em va retre un gran servei: La “Catalina”, una dona casada, amb una filla. Es cuidava de la neteja i ornamentació del temple parroquial i, de lluny, tenia cura de mi. Alguns malèvols la van casar amb mi. Jo vaig assistir el seu marit, en Narcís, en la seva mort. I, encara que sigui de passada i al final, no puc deixar de recordar el servei que em van fer les Germanes Dominiques del Pare Coll. Em van donar acollida i alimentar durant tota la meva estada. No tinc prou paraules per agrair-los-ho. Almenys que en quedi constància.

Em sap greu de no poder recordar-los tots. Farien una llista molt llarga. El demano perdó per aquest fet però els recordo que tinc un raconet al cor per a ells. Només de passada recordo la Comissió de Festes i la redacció de la revista “El Pont Major”. Sempre he estat ficat en revistes populars que volien expressar l’anima del poble.