el pont major 5

Continuant amb les persones que em van ajudar al Pont Major, no puc deixar de recordar en Joan Pallàs, que formava part del grup HOAC, amb en Paco Mera, en Miquel Molledo i en Joan Barberà. Sempre em vaig poder recolzar en el seu tracte amable i els seus assenyats consells. Va formar part de la junta del cementiri parroquial i de la comissió que organitzava la Festa Major del barri. En Joan patia d’asma greu. I, de tant en tant, l’havien d’internar al Trueta. Finalment, aquesta malaltia cruel i dolorosa se’l va endur d’aquest món.

En Joan era un creient de pedra picada. Ja m’havia ajudat, consolat i aconsellat quan el rector del Seminari, el canonge Damià Estela, va estar a punt d’expulsar-me. Ja ho havia explicat. Va sortir a la venda una col·lecció de “Libros Plaza”, a 15 pessetes el volum. Eren novel·les de tot el món. En vaig comprar tres o quatre i les anava llegint. Un prefecte imbècil em va denunciar i “l’amo” em va cridar. Encara a hores d’ara no sé en què es va embolicar. Deia que estava a punt de perdre la vocació. I això no era veritat. Jo tenia uns 19 anys i començava a ficar-me en el món de la literatura. Ja no he abandonat mai més aquest món. He estat un lector infatigable de literatura mundial.

Veient la precarietat en què vivia, en Joan em va regalar alguns mobles. Jo mai no he tingut molts diners ni n’he estalviat. He viscut sempre al dia. Per exemple, vaig arribar a fer una bona discoteca però mai no he pogut comprar cotxe. Sempre m’he desenvolupat amb una moto de 49.

Amb en Lluís Torrent i en Vicenç Fiol vam fer un grup de Jesús Obrer (Hoac) i fèiem el Pla Triennal. En Joan ens ajudava. En Lluís i en Vicenç ja són morts.

Però no vaig treballar a la HOAC. Quan vaig ser Arbúcies (1963-1966) vaig crear un grup de joves aprenents de la JOC. La majoria treballaven a la gtan empresa de carroceries Ayats. Aquests joves ja eren capaços de desmuntar i muntar un autocar. Vam fer una excursió a La Pica d’Estats amb aquests xicots. La darrera etapa la vam fer en un autocar de la companyia Alsina i Graells. Era un vehicle que tenia ja molts anys. Els nois es van posar a comentar com era aquest vehicle. El xofer va quedar al·lucinat . Coneixien millors el vehicle aquells nois que ell mateix, que duia anys menant-lo. En una aturada llarga abans d’entrar a la Vall Ferrera, va convidar a beguda als nois i els va demanar com era que coneguessin tan bé el cotxe. No se’n sabia avenir.

Més endavant vaig participar a unes “Jornadas Nacionales” de la JOC a Madrid. Era el moment en què la Conferència Episcopal Espanyola (Casimiro Morcillo i Guerra Campos) estava dissolent els moviments especialitzats de joves (dit en català planer, se’ls estaven carregant amb totes les de la llei).

Vaig anar a Madrid amb en Lluís Torrent, en Vicenç Fiol i en Joan Renart. Ens vam allotjar en una pensió de tercera, però molt cèntrica. Vam llogar una cambra amb dos llits, i dormíem dos a cada llit. La patrona es va escandalitzar quan va saber que érem capellans catalans. Anàvem a dinar i sopar en alguna de les moltes “tasques” que hi havia al centre de Madrid. Locals que servien bones menges a bons preus. Vaig descobrir les delicioses “patatas bravas”. El pernil bo.  I el “recio” vi i formatge manxego.

Les sessions les teníem en uns locals cedits per una parròquia progressista de Madrid. Els meus companys em van jugar una broma pesada. Es veu que van dir als serveis de vigilància que jo era un policia infiltrat. I un grup de “galifardeus” em van agafar i em van dur a un local per interrogar-me. Se’m va acudir parlar en català. I això va ser la meva salvació. De seguida es van adonar de la broma i em van deixar lliure.

Quan em vaig reunir amb els meus companys, els volia matar. I ells, vinga riure!!. En aquells temps (finals dels anys seixanta), quan en Franco encara era viu, calia guardar-se de la policia secreta del règim.

Vam tornar a Girona, tal com havíem vingut, amb un tren Renfe barat i amb quilomètric.