el pont major 3

Comencem descrivint peculiaritats del barri, que actualment té una entitat de tres mil habitants. Un barri allargassat (potser un parell de quilòmetres) entre l’embalum del temple-santuari salesià, dedicat a “Maria xiuladora” i el restaurant Ca la Pilar. Entremig: la presó, el cementiri, les escoles, el club de futbol i els locals de l’associació de veïns. Jo vaig voler conèixer aquestes realitats. A les escoles “nacionales” no hi vaig anar. Volien que hi fes catecisme. M’hi vaig negar. Això i el negar-me a fer catecisme de primera comunió em van enfrontar amb tota la carcúndia de la parròquia. El Bisbat va haver de donar-me la raó quan vaig dir que els responsables d’educar els seus fills eren els pares. I que era una tasca que no podien delegar. Que jo deixaria combregar els nens i nenes quan els pares m’ho demanessin. Un grup petit de dones de bona fe es van dedicar a fer catequesi, mig d’amagat, als nens i nenes. Jo únicament vaig preparar per a la Confirmació un parell de joves.

El dia que decidien els pares, hi havia primeres comunions. Un estol de nenes vestides de núvia i de nens vestits de mariner (o de guàrdia civil, com va passar en una parròquia) seien als primers bancs del temple. Únicament els deia que no hi hagués massa xivarri amb les fotos. Però no hi havia res a fer. I m’havia d’aguantar. Més endavant van sortir les primeres comunions “laiques”. Tot com sempre tret del fet que no hi havia capellà ni missa. Actualment , no sé com funciona aquest afer. Aquest va ser un gran maldecap per als rectors fins als anys vuitanta-noranta, o fins a finals de segle.

Quan la cosa s’anava empobrint i decaient, els de l’Opus Dei van trobar la fórmula de preparar els infants als seus centres educatius i fer la primera comunió massiva en un temple pactat amb el Bisbat (la Catedral, per exemple).

Jo procurava fer una missa senzilla, curta i donar uns espais als pares i infants. Com als enterraments. També vaig suprimir la missa i fer la cerimònia simple que marca el ritual. Un dia al mes, deia missa a intenció de tots els difunts del barri. Hi venia molt poca gent.

Els diumenges celebrava tres misses: una anticipada, una altra a primera hora a la capella de les monges, i la tercera a les dotze a la parròquia. Totes en català. Em vaig negar a fer misses en castellà. Ja sé que això era posar un mur als pisos d’immigrants. Però jo crec que tampoc no haurien vingut si les hagués fet en castellà. I deixem aquest capítol.

Els salesians formaven una comunitat de quatre membres. Hi havia en Josep Maria Maideu, de Ripoll, que feia de superior. Hi havia el germà Tarinas, “l’avi”, un llec especialista en jocs de mans, el “padre Jesús Maquiera”, un no català que parlava català i que em va servir de vicari uns anys, i en Pepe Sorando, un  aragonès (em sembla recordar). Em van convidar a dinar amb ells els dijous. I ho vaig fer durant un temps llarg. Algun dia l’avi feia jocs de mans en honor meu.  

Recollint dades del pas dels salesians a Girona, he trobat que Don Bosco va venir a Girona en el seu pas cap a Barcelona. Fou l’any 1886. El bisbe de Girona era Tomàs Sivilla i Gener, el que arranjà i donà nom a la residència per a capellans vells i malalts, en la qual jo hi he estat acollit. Don Bosco s’hostatjà a Casa Carles, en una cambra noble, que disposava d’un petit oratori, on segurament que celebrà missa. La seva visita fou breu perquè els seus interessos eren a Barcelona.

El 1893 es crea, al Pont Major, la Granja Salesiana Sant Isidre. No sabem si la donació fou de la venerable Dorotea de Chopitea, xilena i barcelonina, protectora dels salesians. El 1901 es construí el santuari de Maria Auxiliadora. Al final de la meva estada al Pont Major, els salesians em van comunicar que tancaven la casa i marxaven. Poc després, el Superior General i l’Administrador General van visitar el bisbe de Girona, Jaume Camprodon i Rovira, emèrit des del 2001, i que morí el 2017 a les Germanetes dels Pobres. El bisbe em cridà a la reunió. Però tot ja estava triat i remenat. Els salesians venien la seva finca del Pont Major i es comprometien a bastir una parròquia nova de trinca al barri de Santa Eugènia. Deixaven al Bisbat el santuari de Maria Auxiliadora.

Jo em vaig oposar amb totes les meves forces a aquest tracte indigne i humiliant. Però no em va servir de res. Tot ja estava fet. Actualment el temple serveix de lloc de culte secundari del Pont Major.