L’avantsala del Pont Major és el
gironí barri de Pedret. Pedret és un llarg carrer, que s’allargassa mansament
al costat del riu Ter, frec a frec de la
carretera de La Bisbal, Palafrugell i Palamós. He escrit mansament i em penso que m’he
precipitat. Hauria d’haver dit que s’allargassa encaixonat. En efecte. El riu i
la muntanya de Montjuïc fan que sigui com un congost dissimulat pel riu. El
riu, la via del tren pinxo de Banyoles, la via del tren de França i la muntanya
fan que la seva amplada sigui esquifida. A la muntanya de Montjuïc hi ha moltes
coves o avencs de longitud i fondària notables. Algunes es poden visitar. N’hi
ha una de molt espectacular. Un tub de roca uneix dues sales. Cal despenjar-se
pel tub per atènyer la sala inferior. Alguns seminaristes solíem visitar
aquestes coves. I, un dia, esclatà l’accident. Un xicot del meu poble, de
Castelló d’Empúries, va perdre alguns dits baixant pel tub. Havia plogut. I una
roca es va despendre i va rossolar pel tub. Li va capolar els dits. Ens van
prohibir anar-hi. Però no en vam fer cap cas. Al començament vam canviar les
nostres excursions. Anàvem a la cova de Boratuna, a la muntanya de la Vall del
Llèmena.
El darrere de les primeres cases
de Pedret era el lloc habitual dels suïcides. El tren de França circulava arrapat
a les cases i a la muntanya. Hi havia un revolt. Els candidats a suïcidi
s’amagaven darrere d’una roca. I sortien quan passava el tren. Aquest solia
xiular i frenar. Però no tenia temps d’evitar la desgràcia. La gent comentava:
“Aquest és el número vint”. Però ho deien sense saber res, només com un signe
de terror.
La gent de Girona solia anar a
passejar al carrer de Pedret. Hi havia un altre atractiu més casolà i dolç. Les
primeres cases tenien pous d’aigua picant. I per pocs cèntims hom podia menjar
“una cansalada” (una galeta coberta d’una substància blanca i dolça). I
degustar alguns gots d’aigua picant, que deien que anava bé pels ronyons i el
reuma. Un fenomen curiós, aquest de l’aigua picant. I el sentit del negoci va
afuar el sentit de la competència comercial. La primera casa va penjar un rètol
que deia “Agua picante” (en castellà). La segona: “Agua más picante”. La
tercera: “Agua doble más picante”. I la cuarta: “El agua más picante del
barrio”. La imaginació catalana que no falti!
És curiós el conjunt de fonts
d’aigua picant i ferruginosa que hi ha a Girona i els seus encontorns: la font
del ferro, la font groga, la font d’en Coromines, els pous de Pedret...
Al barri de Pedret sempre hi he
tingut família llunyana. En Jaume, germà del meu cunyat hi tenia una
carnisseria, l’Empordanesa, regida per
la seva dona i una de les seves filles. Tenia fama de bona carn. El meu cunyat
era maquinyó; o sia, negociant de bestiar.
Van tancar la botiga quan en
Jaume va morir. Se li va declarar una malaltia de tipus psiquiàtric:
esquizofrènia paranoide. Un dia va venir a veure’m i em deia que la seva dona
el volia enverinar. Vam aconseguir que el visités un professional. El
tractament va anar bé. Però en Jaume fumava tres paquets de Winston cada dia.
Un virulent càncer de pulmó el ve dur a la sepultura.
Una germana d’en Jaume va finir
els seus dies en un psiquiàtric de Lloret de Mar. I una filla seva es va
suïcidar. Es veu que aquests mals eren genètics. Jo havia conegut la mare
d’aquests germans. I era una dona que patia esquizofrènia.
Ens uns baixos de Pedret encara hi ha un rètol que diu "L'Empordanesa".
ResponElimina