els meus vicariats 13

Quan ja estava ben aposentat al meu apartament de la Plaça del Puig de Perpinyà, vaig començar a convidar la meva família a visitar-me. I vaig començar per la meva germana i el meu cunyat, que feia poc que s’havien casat. Un dia sencer, ja que no disposava d’espai per allotjar un matrimoni.

Vaig triar un diumenge, dia de mercat a la Plaça Cassanyes. Sabia que això plauria el meu cunyat. Havia avisat uns gitanos amics. I, quan els el vaig presentar com a maquinyó, me’l van prendre de les mans. Maquinyó (maquignon) significa el mateix ern les dues llengües: negociant de bestiar, rossam o vacum. El meu cunyat anava a les fires de bestiar amb una espècie de bata negra que li arribava fins a genoll, i una canya a la mà. Li vaig dir que ho dugués, per impressionar els gitanos. Així ho féu i els va impressionar de veritat.

Després, vam anar a dinar, el cunyat, la germana i jo, a un «bistrot» que coneixia. Vam fer un bon dinar. L’amo parlava català del Rosselló. La carn era excel.lent. I el meu cunyat la va lloar.

No va marxar sense comprar pa. Deia que el pa de Perpinyà era superior al pa de Girona. I tenia raó. A l’aduana es feien creus de tant de pa. En van obrir un per mor que no amagués contraban.

Vaig reservar uns dies especials per a la meva mare. La vaig anar a cercar a Girona i vam fer el viatge en autobús. Primer, de Girona a Figueres. I després, els «Cars Verts du Roussillon» una empresa perpinyanesa. I de dret cap al meu apartament. La mare estava encantada de poder tenir cura, uns dies, del fill capellà, que vivia a l’estranger.

Cada dia anàvem a comprar, tots dos i ella passava la resta del matí a la cuina. Menjar casolà. Estofat, verdura bullida i amanida amb oli d’oliva, amanides de ceba, tomata, pebrot, enciam o escarola i olives. No faltava mai a taula el pernil i la llangonissa. Però no els francesos. La mare els havia dut de Girona. I bacallà: la mare el feia diví. L’única cosa del país era el formatge i el vi. Jo ja no sabia prescindir del formatge. Sempre més he estat un consumidor de formatge de tot el món. I conex força bé els millors formatges. Però no us vull atabalar amb estadístiques. Amb tres de suïssos, tres de francesos, tres d’italians, tres d’anglesos i tres d’alemanys. Sense oblidar els formatges de Cantàbria i Asturias, que són d’allò més selecte i fi. Cabrales, Picón i Quesuco de Liébana. A Catalunya també fem uns excel.lents formatges. Com el formatge blau del Molí de la Llavina, de Centelles. Cada any, per les Fires de Girona ve una parada de Centelles.

Un dia vaig dur la mare al supermercat «Aux Dames de France». Va saludar la meva cosina, la Núria Gallart, filla d’en Ramon Gallart, difunt, aquell ex frare, mestre jubilat, republicà, perseguit i depurat pel franquisme, exiliat al Rosselló. En Ramon em va ensenyar molt més que altres mestres posteriors. Quan jo vaig fer l’examen d’ingrés al Seminari de Girona, els examinadors es feien creus que jo arribés tan preparat. Dominava els «quebrats», la regla de tres i el càlcul exponencial. Vaig entrar amb la qualificació més alta. Tant que el professor de llatí va dir a la meva futura classe: «Demà vindrà un noi que us passarà la mà per la cara a tots». Per sort meva no va ser així. No vaig poder superar mai en Josep Maria Marquès i Planagumà, fill de Vilobí d’Onyar, preparat pel seu pare, pagès, mentre feien feina als camps. Un altre mestre bo, aquest «in pectore». Vaig visitar en Josep Maria al Trueta, poc abans que un càncer se l’endugués. Del meu curs del 1951, ja n’han mort set. Set que van arribar al final dels estudis. Vam haver de passar la indignació d’un company que va fer els dotze cursos reglamentaris però que no el van deixar ordenar al.legant que no estava capacitat intel.lectualment. Ara ja és mort.

La darrera visita que vam fer amb la mare a persones conegudes fou la Justeta, una amiga d’infància, dona de missa, casada amb un republicà comunista, que fou regidor de l’Ajuntament i que es va haver d’exiliar al final de la guerra civil. Altrament l’haurien executat. La Justeta tenia dos fills metges, residents a París. Aquells dies, el seu marit, el senyor Ferreró, era a Moscou, convidat pel partit comunista soviètic. La mare i la seva amiga es van abraçar i van plorar a cor què vols abans d’explicar-se les seves misèries. Ambdues van gaudir d’aquest reencontre. La mare va dir que tornaria. Però no va tenir temps. La Justeta es va morir.

La mare em va dir que havien estat els dies més feliços de la seva vida. Em va regalar una medalla de la Mare de Déru i em va dir que la dugués sempre penjada al coll. Ho vaig fer fins que la vaig perder, quan la mare ja era morta.

Un dia vam tornar a fer, tots dos, el viatge a la inversa fins a Girona. I va faltar temps per explicar-ho a la seva filla, la meva germana.