els meus vicariats 12

No em se estar d’explicar-vos algunes anècdotes de la meva estada a Perpinyà,  elegants i divertides, que m’havien restat al pap. I començo amb una que, la mort recent i ineluctable de mossèn Josep Claparols i Moret ha posat en primer pla. Potser ja us l’havia explicada. Però paga la pena tornar-hi.

En Claparols es feia dir Pep i era una mica presumidot. Feia àpats de llop: saucisson (llangonissa) i pâté barat, torrades amb força all, camembert de poca categoria que, si badaves, et quedava ressec, avellanes i ametlles reblanides i vi dolç de passa’m a buscar. Per beure durant l’àpat vi de garrafa en ampolles de litre (ves a saber d’on procedia aquest vi). Jo havia anat a dinar a casa seva algunes vegades. I us asseguro que els seus menús em feien passar uns dies malament, amb l’estómac revoltat. Segona ell, menjava millor que jo. Altrament solia anar a dinar amb altres capellans al menjador de la parròquia Nôtre Dame-la-Réal, i els feia riure amb les seves equivocacions garrafals parlant un francès mal après. Per exemple: per parlar de la pastoral solia dir “la pastorelle”, que vol dir la pastoreta. I tothom en feia xera. Es veu que això de “la pastorelle” ho va dir en una reunió al “Parc Ducup”, seminari dioces¡à, davant d’una quarantena de seriosos rectors.  

Us deia que era una mica presumit. M’explico. Va començar a posar cabells blancs, i això el molestava. Solució: es tenyia els cabells amb tint negre. I -cosa habitual en ell- comprava el més barat que trobava. Un estiu es va tenyir amb un tint de molt baixa categoria, i la calor va fer que el seu cabell regalimés i omplís les galtes de caramells negres. La cara semblava la d’un pallasso i ell no se n’adonava. Passejàvem junts. Em deia: No sé per què la gent em mira. Jo li deia que no en fes cas. Quan vam passar pel davant d’un vidre que feia de mirall, es va adonar del desastre. Em volia matar. L’enuig li va durar molt de temps.

Vaig anar convidant els membres de la meva família a passar uns dies a casa meva. Vaig començar per la meva germana i el meu cunyat. El marit de la meva germana era tractant de bestiar, maquinyó. Quan em vaig adonar que aquest mot era el mateix que en francès, “maquignon”, i que significava el mateix, vaig convidar el meu cunyat un diumenge, perquè pogués gaudir de l’espectacle de la Plaça Cassanyes, on es feien tractes de compra i venda de bestiar rossí i boví. I em vaig valer d’unc coneguts del barri, uns gitanos autèntics, que parlaven català i francès. Quan van saber que era maquinyó, me’l van prendre de les mans. Mentrestant, la meva germana i jo rodàvem per la plaça, contemplant les parades i comparant preus. Em va sortir rodó. Després, els vaig dur a dinar a un “·bistrot” proper, que servia bones menges. Van menjar una “salade” com Déu mana, uns canalons i carn de vedella de primera classe, tendra i amorosa, que va encantar el meu cunyat. Vi del Rosselló escollit. I pastís francès (dolç, molt dolç, cosa que va donar ocasió de criticar-lo al meu cunyat.

Un dia rodó. I per acabar d’arrodonir-ho el meu cunyat es va carregar de pa d’una fleca que jo coneixia, que feien el pa molt bo. El meu cunyat deia que el pa francès era el millor del món. Encara que després la seva dona n’hagués de fer sopa perquè s’havia assecat. També els vaig regalar una “terrine” extra de “pâté de campagne”. Una terrina de vidre molt ben presentada.

Per cert. A Perpinyà vaig menjar, per primera vegada en ma vida, fonoll cultivat (fenuil) preparat amb salsa beixamel. Fou al menjador de les monges. No és que m’encantés. El trobava massa ple de mantega. Però va ser una peculiaritat de la cuiina francesa que calia tenir en compte.