estada a arenys de mar

Els tres anys de vicariat a la parròquia de Santa maria d'Arenys de Mar foren tres anys feliços. Tenia un rector molt comprensiu i tolerant. I aviat vaig fer amistats. A Arenys fou on se'm va manifestar més cruament l'absurditat del celibat sacerdotal obligatori. Se' m va plantejar la necessitat, la conveniència, l'oportunitat, l'eficàcia. I em vaig adonar que cap d'aquests atributs humans no no lligava amb el celibat obligatori dels preveres. Gràcies a la filosofia ho vaig superar. Vaig continuar celibatari, però vaig deixar de creure en el celibat obligatori. En la vida que m'ha tocat viure he trobat molts capellans (companys) als quals el celibat obligatori els ha fet patir molt.

Fins i tot a companys que s'han secularitzat. En algun cas, la mateixa esposa m'ha manifestat les “fixacions eclesiàstiques del seu company de llit”. Ens havien ben vacunat en la qüestió de sexe. No us sembla que és trist, això? Però, com que és un tema del qual no m'agrada parlar-ne, el deixo aparcat per a un altre dia en què em vegi amb més condicions de dir alguna cosa nova.

A Arenys em vaig adonar aviat que hi havia un punt estratègic, molt proper a la rectoria. I, donat que a la rectoria venien molt poques persones, vaig decidir convetir aquest punt estratègic en el meu quarter general. Era la placeta que hi ha al davant de l'Església parroquial. Hi ha una barana que dóna a la riera o passeig general. Per allí passen, amunt i avall (fins a tocar ratlla) grups de tota mena. Això em donava ocasió d'anar coneixent i saludant persones. Alguns que em volien consultar alguna cosa, ja sabien on em podrien trobar: a la placeta!

Un dia va passar un grup que pertanyien als “seràfics”. Eren grups dels Frares Caputxins i les seves institucions. Hi havia hagut periodes de molta lluita sorda entre la parròquia i els frares. I cada entitat tenia els seus partidaris. No sé com vaig anar a passejar amb aquest grup. I em van parlar d'un Centre Excursionista, el CESF (Centre Excursionista Sant Francesc). Jo vaig manifestar les ganes de trobar un grup per sortir a caminar de tant en tant. Em van convidar. I, heus aquí que ja em teniu ficat dins les institucions dels “Seràfics”. Allí hi vaig trobar gent molt vàlida, però que tenia un recel atàvic per a la parròquia.

Amb el Centre Excursionista vaig començar a fer sortides. I em vaig veure embolicat en l'organització del Camp General de Catalunya, al Santuari del Corredor. El Centre Excursionista de Catalunya va encarregar l'organització al CESF d'Arenys de Mar. I jo em teniu al comitè. Em van demanar què volia fer, pensant (potser) que em reservaria per a la Missa General. Però, amb gran sorpresa per part de molts (la majoria eren agnòstics pràctics) vaig dir que, ja que era de nissaga de cafeters i botiguers, em dedicaria a les màquines de vendre gelats. I, efectivament. Em vaig passar dos dies venent gelats contínuament. Era una tasca dura, puix feia una calor que espantava. Va venir un capellà de Mataró a dir la Missa oficial.

Sé que això va qüestionar molta gent. Uns veïns (agnòstics, republicans, catalanistes...molt bona gent) em van demanar que els ho expliqués. Jo simplement els vaig dir que què volien millor tasca per a un capellà que endolcir la vida a la gent? Em sembla que ho van entendre i, des d'aquell dia, em van respectar. Amb ells vam fer un camp d'estiu Chamonix (a França, tocant el Mont Blanc). I vam anar a Suïssa. Allí vaig comprar molta xocolata.

Quan vaig arribar a Arenys, ja hi havia el nou rector, mossèn Martí Amagat. Jo sabia que li agradava molt la xocolata. I, un dia, el vaig fer baixar, el vaig fer entrar al menjador, on va trobar una safata plena de xocolata suïssa. L'home se'n va fer un tip. De tal manera, que em va dir: “Treu-me això del davant perquè em matarà!”.

A Arenys vaig intervenir en la separació (o potser divorci?) d'una parella molt maca. La dona es va enamorar de mi. Sort que vaig marxar d'Arenys molt aviat. Però, altra volta vaig comprovar que jo no servia per a casat.