els neus vicariats 4

El mes d’octubre de 1963, cap a Arbúcies falta gent. Fou el meu primer vicariat, sense fer esment dels quatre diumenges que vaig anar a fer de vicari de Torroella de Montgrí.

Per cert. De Torroella puc explicar una anècdota molt curiosa, que explica una mica el tarannà del món dels capellans d’abans del Concili. El rector de Torroella, mossèn Garrido, sabia que m’havien nomenat professor del Collell. Es veu que això era molt ben considerat a l’hora de demostrar la vàlua personal del mossèn. En efecte. Un d’aquests diumenges s’esdevingué que era la festa major de Torroella. I, tal com era costum, el rector va convidar a ofici i a dinar els capellans del seu arxiprestat. Érem uns deu o dotze a taula. Ens servia el millor restaurant de la vila. El rector em va col·locar al seu costat, al cap de taula. I em va presentar: “Mossèn...professor del Collell. Tot i ser tan jove, predica molt bé”. Murmuri general de lloança. Quan els capellans es van acomiadar de mi, ho feren amb respecte, i tractant-me de vostè. Així ho demanava la meva dignitat.

El diumenge següent, el rector em lliurà un “sobre”, fàcilment identificable com el “sobre dels nomenaments”. Ho feu amb cara seriosa. De seguida vaig saber perquè. El Vicari Capitular anul·lava el meu nomenament de professor del Collell i em nomenava vicari d’Arbúcies. Es van acabar les lloances. Sort que va ser el darrer diumenge. Vaig tornar a casa havent après alguna cosa sobre el món dels capellans.

La meva mare em va ajudar a fer la maleta i, un dia del mes d’octubre, em vaig embarcar en un cotxe de línia de la companyia Hispano Hilariense, que em va menar fins a la vila d’Arbúcies. Tothom em mirava però ningú no em deia res. La raó: duia les reglamentàries peces clericals del moment: sotana negra i capell negre. El viatge va durar un parell d’hores, més o menys. El motor del cotxe, equipat a les carrosseries Ayats, d’Arbúcies, esbufegava a cada pujada. Ja era un veterà, digne de la jubilació.

El cotxe es va aturar al lloc oficial de les aturades, el carrer Camprodon, que era el carrer principal de la vila i la ruta per anar a Sant Hilari o a Viladrau.

Vaig agafar la maleta i em vaig adreçar a la rectoria. Un grup de dones estaven xerrotejant, a peu dret, al mig del carrer. Quan jo vaig passar, van aturar la conversa. Bon dia! Bon dia!. Una d’elles va comentar en veu baixa: “Ai, boja! Aquest deu ser el nou vicari. Maaa! Quin cadell!”. Acabava de sentir, per primera vegada, la cantarella i alguns mots peculiars del parlar d’Arbúcies. Ja m’hi aniria acostumant.

Uns dies després, vaig sentir com un nen petit deia a la seva mare: “Mare, peixa’m”. Tenia gana i demanava menjar a la seva mare. Vaig haver de cercar el verb péixer i la seva conjugació. Jo només coneixia l’expressió “ben peixat” referit a una persona grassa i ben alimentada. El verb péixer significava posar menjar a la boca d’un nen, alimentar-lo. Vaig veure que “peixa’m” no era correcte. Calia dir peix-me. Però, tant se val!

També vaig sentir, quan una criatura de bolquers feia un esternut, que la mare li deia: “Ui, quin xibuiro!”. Altra volta el diccionari. No hi havia xibuiro però sí xibuirar, esternudar.

Vaig fer amistat amb un grup de joves, nois i noies. Una noia es va entestar en ensenyar-me a ballar la “yenka”, un ball inventat per uns xicots escandinaus, que feien una gira per Espanya. La yenka va estar de moda durant un temps. La noia em va ensenyar a ballar-la. Però amb una metodologia curiosa. Mentre anava saltironant, feia: “Izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás, un dos tres”. I ho repetia un parell o tres vegades.

Per acabar, un altre aspecte musical. El senyor Lluís Torres era un músic que ensenyava piano i solfeig a casa seva. Em va voler ensenyar a tocar el piano. Però no se’n va sortir.  Em vaig mostrar com un negat per a aquest instrument. Jo només vaig arribar a dominar l’harmònica.

En temps del bisbe Cartañà, els primers nomenaments de rector de parròquia solien ser destinacions a una parròquia rural d'ínfima categoria. La parròquia de la Vall del Bac era el súmmum d'això. Hi havia una cançó clerical, amb música de la sardana "el saltiró de la cardina", que feia: "Ja en tinc feta la maleta per anar a la Vall del Bac. Ben greixada l'escopeta i els cartutxos carregats. Ai! Adéu macarrons de Ca la Quimaaa...". Ca la Quima era un restaurant del carrer Santa Clara de Girona. Es veu que era freqüentat per capellans.