els meus vicariats 7

Ja he explicat que l’any 1965 el bisbe Jubany em va enviar a Palamós a fer de vicari de la parròquia de Santa Maria del Mar. I que hi vaig anar vestit amb sotana, que em vaig treure l’any 1966 i no me la vaig posar mai més. Tenia un amic encarregat d’una botiga de roba de senyor al començament de la Rambla de Barcelona. El vaig trucar  quan ens van autoritzar a treure’ns la sotana per demanar-li si tenia un vestit marengo a bon preu. Em va dir que sí i que hi anés. Vaig viatjar a Barcelona. I efectivament, em va mostrar el vestit gris marengo, amb un preu immillorable. I també una gavardina color blau clar. Ho vaig comprar i em vaig posar de seguida el vestit nou. També vaig anar a la sastreria eclesiàstica Jaulent i vaig comprar un parell de camises clericals grises, amb el trau característic per ficar-hi el “white collar”, que en dèiem “la tireta”. Les camises i els collets blancs de plàstic van acabar aviat a les  escombraries. Aviat vaig començar a vestir-me totalment de “civil”. I no me n’he penedit mai, malgrat les crítiques dels nostàlgics de la sotana i el collet blanc.

Una anècdota. Un dia vaig anar a visitar el bisbe Jubany. Feia fresca i em vaig posar la gavardina blava. Es veu que no li va agradar. I em va dir: “No vull veure més, aquí, aquesta gavardina!”. Jo vaig pensar: “Doncs no em veuràs més a mi”. Però al cap de poc temps les coses se li van descontrolar i va haver d’admetre les peces de vestir virolades. Només anaven amb sotana els vells, els carques, els integristes i els de l’opus.

Una dona em va dir que semblava un camioner. Li vaig respondre que millor camioner que maricón. Va fugir esperitada i enviant-me de pensament directe a l’infern. Pobra dona; ja és morta. Ves a saber on deu ser.

A Palamós vaig tenir una vida tranquil·la. Em vaig poder dedicar a llegir, a passejar, a aprendre anglès, a llegir llibres de teologia i altres activitats de l’esperit. La gent, empordanesos, no eren gaire de missa i no em molestaven com havia passat a Arbúcies.

A Palamós vaig tenir el primer toc d’atenció sobre el celibat i el matrimoni. Una noia jove i bonica, intel.ligent, em va començar a rondar amb l’excusa que li resolgués alguns problemes de consciència. Jo vaig caure al parany. Un dia es va obrir i em va parlar clar. Em va dir que ella m’estimava i que volia casar-se amb mi. Vaig quedar tan desconcertat que li vaig dir, vermell com un pebrot, que volia alguns dies per pensar-m’ho. Al cap d’uns dies, la vaig trucar i li vaig dir que allò nostre no resultaria. Que jo no em veia fent vida de casat i amb fills. Que era massa independent i una mica alarb. Excuses de mal pagador. Però ho va entendre. No l’he vista mai més. Sé que ha fet una gran carrera artística. Una vegada vaig veure el seu nom en un cartell de propaganda d’un espectacle. Es deia Dolça. I no me la mereixia. Això em va suposar un primer trauma i un primer moment de reflexió. Quan vaig llegir la novel.la de Beatrix Beck, “Léon Morin, prêtre” (de Gallimard, any 1952) em vaig veure ben retratat.

Més endavant em vaig mig enamorar d’una altra noia de Palamós. Quan vivia a Perpinyà em va venir a veure per demanar-me que la casés. Va venir amb el seu promès. Els vaig casar a Palamós.

També vaig casar dos germans de casa bona. El casament el vam fer a Palamós i el tec al parador nacional d’Aiguablava, prop de Begur. Un parador de luxe, amb requisits com caviar i xampany “Dom Perignon”. No n’havia begut mai. Quan em van dir que una ampolla valia més de mil pessetes d’aquells temps, vaig dir que no en beuria més. No ho vaig complir. Van fer el viatge de nuvis a París. I em van dur, com a regal, dos LP dedicats al cantant d’esquerres Léo Ferré. Jo ja sabia francès. Em van impressionar, especialment una balada, “Monsieur tout blanc”, dedicada al Papa. M’agradaria traduir-la però, potser, us escandalitzaria.

Un d’aquells dos germans va ser durant uns quants anys director de la “Jornades musicals de Girona”.