els meus vicariats 6

Abans de l’estiu de 1965, el bisbe Jubany em destinà a Palamós per fer de vicari a la parròquia de Santa Maria del Mar. He començat aquest post el dia de la Mare de Déu del Carme, patrona de la Marina. Aquell dia muntaven una imatge barroca de la Mare de Deu del Carme en una embarcació de pesca i la duien a fer una volta per la badia de Palamós. Tothom qui volia es podia embarcar en barques de pesca, que acompanyaven la Mare de Déu. Al sortir del temple, un escamot de soldats de marina (eren minyons, fills de pesadors, de Palamós que havien fet el servei militar a les forces de marina). Duien la peanya de la Verge al damunt dels seus muscles. I cantaven la “Salve Marinera”, en castellà. Fou la primera vegada que la vaig escoltar. “Salve, estrella de los mares, de los mares iris de eterna ventura, salve fènix de hermosura madre del Divino Amor”. Segons la wikipedia, la Salve Marinera és un fragment de la sarsuela ”El molinero de Subiza”, composta el 1870, amb lletra de Luís de Eguiaz i música de Cristóbal Oudid. L’Armada Española se’n va apropiar i la va convertir en el seu himne. Mariano Méndez Vigo va crear la lletra definitiva. D’altres diuen que és de José María Pemán. No sé què dir. Només que és una mica “quica”. Alguns ho associen al bíblic Primer Llibre dels Reis, 18, 44, que diu que es veu que puja del mar, “un núvol petit com el palmell de la mà”. Un pèl rebuscat. El que sí que és segur és que aquesta és una invocació de les “Lletanies Lauretanes” que es resen al Rosari. I, de fet, la invocació diu “Stella matutina” estel del matí. El sobrenom de lauretanes podria derivar de Loreto. Una mica complicat, tot.

A més de la típica melodia gregoriana, van posar musica a les lletanies lauretanes Mozart, Jan Dismas Zelenka, Heinrich Ignaz Franz von Biber, Karl Ditters von Ditterdorf i d’altres.

La població de Palamós de l’any 1965 ja havia estat modificada pel turisme massiu. Des de mig juliol a mig agost no es podia fer un pas per la població sense topar-se amb una gernació de turistes. El dia primer d’agost de 1965 ens van autoritzar a treure’ns la sotana clerical. Ho vaig fer i vaig sortir al carrer. Em va fer tanta vergonya que mai més no me l’he tornada a posar.

La població de Palamós estava composta d’empordanesos i de “caleros”. Els caleros eren pescadors procedents de la Cala de l’Ametlla de Mar. Tenien uns cognoms especials: Margalef, Rebull, Llambrich, Fornós, Garrido...El port de pesca de Palamós és un dels més importants de la costa catalana. L’any 1965 una trentena de barques d’arrossegament sortien a les vuit del matí del port i tornaven a entrar, amb el fruit de la pesca en caixes segons les categories, abans de les cinc de la tarda. Jo havia anat a contemplar, moltes vegades, aquestes operacions des d’una miranda que hi havia al davant del temple parroquial. Allà vaig fer amistat amb alguns vells pescadors, que feien el mateix que jo. A les cinc hi havia la subhasta del peix. El subhastador era un home afí a la parròquia. Es deia Anselm Quixal. Quan jo anava al pòsit de pescadors a l’hora de la subhasta l’Anselm feia, a voltes, una broma. Deia en el mateix to que la cantarella dels preus a la baixa: “I ara entra el vicari”. Només se n’adonaven els pescadors i els peixaters.

Els pescadors solien ser gent molt primària i supersticiosa, devots la Mare de Déu del Carme. La vida al mar era dura i perillosa. Algun temporal o mar grossa s’havia endut per sempre algun pescador.

Els pescadors pescaven en llocs molt concrets, que coneixien molt bé, la Planassa, l’Illa...Per ells anar al mar no era anar “mar endins” sinó “mar enfora”.

Els “de colores” (cursets de cristiandat) es van adonar del potencial del món dels pescadors. I es van dedicar a fer anar a cursets tants pescadors com van poder. Ho afirmo perquè jo els feia algunes prèdiques, que ells anomenaven “rotllos”. I de resar en deien “fer palanca”.

Jo parlava el francès força bé. Per això celebrava la missa de deu, que era en francès. Hi havia alguns homes i dones gals que m’ajudaven: a cantar, a les lectures, la missa...Hi havia una parella habituals. Es deien Delpech. Em sembla –no n’estic segur- que eren els pares del cantant Michel Delpech, l’autor d’aquella cançó de moda “Pour un flirt avec toi je ferai n’importe quoi”. La cançó va ser un “best seller” l’any 1971.

També vaig començar a estudiar anglès. Pel meu compte, amb una professora de la vila i amb un capellà de Birmingham, d’origen català, que passava les vacances a casa d’uns familiars. La professora era de Palamós i es deia Núria Mont. Era professora bona i una xicota molt agradable. Em va ajuntar (de franc) a unes classes que feia, de quatre a cinc de la tarda, a unes dones de Calonge i Sant Antoni. Eren dones riques, que tenien el marit fora tota la setmana. En poc temps les vaig atrapar i les vaig superar. Després de les classes elles anaven a prendre un te amb pastes. La cafeteria i el cinema Arinco eren a la carretera que surt de Palamós cap a Palafrugell. A casa estudiava anglès amb aquell mètode que comença “my tailor is rich”. Era el mètode “Assimil”. “My mother is in the kitchen”.