els meus vicariats 5

Abans d’anar a Palamós, alguns retalls de la meva estada a Arbúcies. Coses curioses i anècdotes.

En primer lloc, els rodells i perxes de castanyer. El Montseny és terra de castanyers. Molta gent, els bosquetans, es dedicaven al cultiu i aprofitament del castanyer. La fusta s’empra per portes i persianes, i per mobles com taules, cadires i armaris. Els rodells i les perxes per fer estaques i pals. També per fer cistells i caixes d’arengades. O fusta de parquet.

El rodellaire passava la setmana al bosc de castanyers. S’hi havia construït una barraca on passava les nits. Es feia ell el menjar. A vegades passava a la barraca una bona colla de dies. Solien ser homes ferrenys, de poca lletra i molta força. Grans exemples de castanyer són el Castanyer d’en Cuc i els castanyers que volten el restaurant El Sobirà, al camí carreter cap a Sant Hilari Sacalm. Molts van morir per una plaga maligna. Castanyers d’uns quants metres d’amplada. Conserven les seves soques buidades, mostra d’una vigor perduda. Em sembla recordar que prop del Subirà hi ha una capella, amb totes les parets plenes de rajoles de ceràmica valenciana. Una meravella. L’amo me les va ensenyar al dir-li que jo era capellà de Girona.

Al costat de la rectoria d’Arbúcies hi vivia un rodellaire anomenat en Valvi. Tenia un fill que va anar al seminari de Girona. Però hi va restar poc temps, En Valvi es desplaçava a peu o en bicicleta fins als seus castanyers. Fins que es va comprar un cotxe de segona mà, un Citroën quatre llaunes. Va tenir un accident i es va estavellar en un barranc. Va morir a l’acte.

Arbúcies era terra de músics. Els Riumalló, Francesc Riumalló i Caralt (1896-1955) i Josep Riumalló i Salagran (oncle i nebot), el senyor Lluís Torres i Bosch (1899-1981), el meu mestre frustrat de piano...D’ells van sortir moltes sardanes dedicades al Montseny i els seus indrets i fonts.

A la rectoria l’Ajuntament ens regalava l’aigua. Rajava contínuament en un safareig de la terrassa i anava a l’hort de regadiu, des d’on es perdia cap a la riera. Teníem un  hortolà que ens aconseguia unes menges saborosíssimes: mongetes, pèsols, faves, enciams, cebes, tomates, pebrots, carbassons, alls i tota mena de fruita. Mai no havia menjat fruita tan bona. A més, una masia de bona gent ens duia cada any una caixa de peres d’hivern. Les posàvem al damunt de palla a les golfes i en menjàvem fins als Reis. Eren d’una dolçor magnífica.

Arbúcies era país de pomes. De totes classes i magnituds. En menjàvem a cor què vols.

Quan jo feia el salpàs em trobava amb extensions de pomeres regades. Sovint les travessava, amb perill de quedar xop de peus.

La parròquia d’Arbúcies era dedicada als sants Quirze o Quirc i Julita. La Festa Major era a finals de juliol i les famoses i visitades Enramades, per Corpus.

Em queda penjat les anècdotes d’aquell barber taujà, en Xarel, que sempre circulava amb la seva bicicleta atrotinada i que, referint que la guàrdia civil el va aturar: “Ja em diuen com me pregunto”. A mi em volien casar amb la mestra de nenes, una bona dona, més gran que jo i no gens agraciada. O l’avi de pagès que em confonia amb “el noi del rector”. O aquella família, que vivien en una casota lluny de la vila i que deien que el follet se n’havia apoderat. I que no em van deixar de petja fins que vaig anar a expulsar el follet. Vaig gastar mig sac de sal i aigua en  aquella espècie d’exorcisme o salpàs fora de temps.

En Jaume Soler i Pastells, en Nic, futur batlle d’Arbúcies encara estudiava amb els frares. El forn de pa, la fleca, la regentava el seu pare. Cada diumenge jo esmorzava amb un olorós panet de Viena i dues preses de xocolata Gluki, d’Olot. I una tassa de llet amb dues cullerades de Cola Cao. La meva mare en deia “culacau”.