els meus vicariats 3

Josep Cartañà i Inglès, en “Pepet Vermell” fou el meu bisbe de sempre, el que em va confirmar, que em va ordenar  de sotsdiaca i diaca (de prevere no; ja estava al final de la malaltia que el va dur a la mort). Era de Vilaverd i fou professor de Teologia al seminari diocesà de Tarragona.

Em va ordenar prevere Fra Maties Solà i Farell, de Sant Llorenç Savall un caputxí amb barba, del convent de Pompeia de Barcelona, un frare gran (80 anys), que havia estat missioner a Mèxic i que s’havia jubilat al convent barceloní de Pompeia,a la Diagonal. Aquest  convent em duia records entranyables. Hi havia residit el Pare Pau de Castelló, un castelloní il.lustre que havia ajudat a resoldre molt problemes als seus convilatans de Castelló d’Empúries.

No vam tenir bisbe nou fins al març del 1964: Narcís Jubany i Arnau, bisbe auxiliar del Doctor Modrego (drego-drego), arquebisbe de Barcelona. Els capellans de Barcelona li deien drego-drego perquè sempre signava amb els mots arzobispo-obispo després del seu nom. El bisbe Jubany era especialista  en Dret Canònic. Va arribar a Cardenal. Va fer la seva entrada solemne a Girona el dia de Sant Josep de 1964. Va ser la darrera entrada episcopal amb oripells i faramalla franquista. Va fer el viatge en cotxe descobert.  S’aturava a cada parròquia important perquè els feligresos poguessin retre-li homenatge. A l’arribar a la província de Girona, el governador civil es va incorporar a la comitiva i el va acompanyar fins a la Catedral.

Potser per compensar aquesta entrada exagerada va tenir una sortida molt més modesta i sense gaire faramalla. Molts capellans no van participar a la missa de comiat. “Sic transit gloria mundi”.

En aquells anys seixanta, quan moria un bisbe residencial, si el Vaticà no en nomenava un de nou ràpidament, hi havia un mecanisme eclesiàstic per a aquestes ocasions. Els canonges o Capítol de la Catedral es reunien i elegien una persona, que s’anomenava Vicari Capitular. Aquest honor va recaure en un canonge, el doctor Josep Maria Taberner i Collellmir el qual, a més de canonge era advocat civil. Actuava com si fos el bisbe. I feia els nomenaments de capellans per a les diferents funcions o parròquies. A mi em va destinar al Seminari Col.legi de Santa Maria del Collell per fer-hi de professor de llatí i història. Havia de començar a exercir el mes d’octubre.

Però tot es va capgirar. En primer lloc perquè n’hi havia un altre que es veu que tenia més mèrits que jo per anar a fer de professor al Collell. I, en segon lloc perquè el vicari d’Arbúcies es va entestar en marxar. El rector era un home molt pusil.lànime. Duia marca passos i tenia por de morir. No podia sofrir romandre sol durant la nit. Si algun dia el vicari marxava, ell dormia amb la sotana posada, al damunt del llit, per por que el vinguessin a cercar per anar a l’espona d’un malalt.

Prop d’Arbúcies hi havia la petita parròquia de Sant Feliu de Buixalleu. El rector era un capellà jove que, quan es llevava el matí, ja tenia la feina feta, després de dir missa tot sol, ajudat per la seva germana. Els diumenges baixava a Arbúcies amb la seva motocicleta per ajudar-nos a confessar o celebrar alguna missa. Es deia mossèn Isidre Puigmitjà i Pujolràs. D’aquí va venir la meva amistat amb ell. Ara ja és mort. Que reposi en pau.

Una altra parròquia rural era Gaserans. També hi havia un capellà jove. Amb ell vam acordar que, quan jo marxés algun dia, ell vindria a suplir-me les nits que calgués. Això no va agradar gens el rector. Però, com que no tenia més remei, si no volia restar sol de nit, ho va acceptar de mala gana.

Jo endevinava el seu disgust quan, a la meva tornada, em comentava: “Mossèn...té una gana! Per sopar es va menjar dos plats de mongetes, encimbellats fins dalt!”.