els meus vicariats 2

L’any 1963 fou un any peculiar per a mi, ple d’esdeveniments importants. El 3 de juny moria Joan XXIII, el Papa bo, el Papa pagès de Sotto il Monte, Angelo Giuseppe Roncalli; l’eclesiàstic que estava destinat a regnar poc, l’home de transició. Despés del “Pastor Angelicus”, Pius XII, Eugenio Pacelli, l’home dels canaris i , amb greus problemes psicològics al final de la seva vida, aimant de tot allò alemany, que tenia com a “femme pour tout faire” una religiosa, sor Pasqualina Lehnert, bàvara, que manava més que tots els cardenals junts, tal com deien a Roma, i que va ser expulsada fulminantment del Vaticà, el mateix dia de la mort de Pacelli pel cardenal camarlenc. Pius XII és només venerable, mentre Joian XXIII va ser proclamat sant. Pius XII era un home de la vella escola eclesiàstica, molt intel·ligent, que parlava unes quantes llengües. L’ambició (diners) i l’afany de notorietat van fer que el seu metge personal, el doctor Riccardo Galeazzi Lisi, vengués a la premsa unes fotos del papa moribund, carregat de tubs i ja amb color cadavèric. L’escàndol fou monumental. Pius XII morí a primers d’octubre de 1958 a les quatre i deu de la matinada. I recalco l’hora perquè al seminari vam passar “la nit del lloro”. Ens havien donat per sopar un puré de cigrons en mal estat i tot el seminari quedà infectat. Tot el personal amb diarrees tota la nit. De tal manera que tots els sanitaris quedaren col·lapsats  i inundats. No cal precisar de què.

Mossèn Teixidor ens anava informant dels darrers moments del Papa. Ell tenia un aparell de ràdio, un Telefunken gros que connectava amb Ràdio Vaticana. Va deixar la porta oberta perquè ho sentíssim tots. I regularment ens passava els “partes” amb veu alta: “Ara el Papa ha entrat en agonia”. “”S’està morint”. Etc.

A les quatre i deu vam sentir la melodia de Ràdio Vaticana, “Christus vincit, Christus regnat, Christus imperat”, una melodia entranyable i molt agradable. I la veu exaltada i plorosa de mossèn Teixidor: “Ha mort el Papa, ha mort el Papa!”.

Es va sentir la resposta d’un company teòleg, que tenia la porta de la cel.la oberta: “Calla burro! Som nosaltres els qui ens morim!”. Mossèn Teixidor va fer una rebequeria. Mai no va saber qui havia estat el protagonista de la interpel·lació.

L’endemà vam celebrar una missa de difunts al Seminari i vam acudir a la Catedral per la missa episcopal de rèquiem. La gent, quan passàvem pels carrers de la ciutat, deien: “Mireu com tots estan pàl·lids! Pobrets! Com estimaven el Papa!”. Si haguessin sabut la veritat...

Després de 19 anys de govern autoritari de Pius XII, els cardenals electors van elegir un “Papa de transició”, per pensar el futur. Però l’Esperit Sant els va fer una mala jugada. L’elegit tenia 78 any i no tenia gaire salut. Però es va treure de la butxaca un concili, el Concili Vaticà II, “per obrir les finestres de l’Església i fer-hi entrar aire nou, que renovés l’aire resclosit”. Tot el món restà commocionat, els primers els cardenals electors, que no s’esperaven aquesta “mala jugada” d’un vell.

Joan XXIII fou Papa cinc anys. Morí pel juny del 1963.Per això he començat dient que l’any 1963 fou un any peculiar per a mi. Jo em vaig ordenar prevere el dia 7 de juliol d’aquest any. El dia darrer del mes, moria el meu bisbe de tota la vida, Josep Cartañà i Inglès. L’octubre fou el meu primer vicariat. El franquisme va afusellar Julián Grimau iI pel desembre van assassinar el president dels Estats Units, John Kennedy. Déu n’hi do!.

Començava el meu ministeri, en un any ple de fets, a Arbúcies, la bella vila als peus de Les agudes del Montseny. I, per aquelles festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, vaig sentir la famosa, i una mica carrinclona, missa pastoril, amb ferrets, castanyoles, triangles i harmònium. Una missa del segle XIX de poca qualitat però que els d’Arbúcies estimaven molt. “Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes, mata valons!”.