catalunya, repte o embolic?

La política catalana, en aquest moment de la seva història ha arribat a aquest punt. La convocatòria d’un referèndum sobre la independència el dia primer d’octubre ha arribat a aquesta situació. ¿És un fruit madur, una realitat, un objectiu per assolir o una entelèquia, un error, un atzucac?

El govern de l’estat ha posat a punt les seves bateries i ha disparat contra aquesta convocatòria del govern català. El govern català, primer convergent i, ara, no sé ben bé com definir-lo ha respost que el referèndum es farà.

Permeteu-me que expressi la meva modesta opinió. Catalunya, ¿pot convertir-se en un estat lliure i sobirà, unit a la Unió Europea? En teoria, sí. Catalunya té més de set milions d’habitants. No seria l’estat més petit de la unió europea. Però les perspectives, com és el cas de Flandes, no són pas, gaire afalagadores. Les enquestes ens diuen que els partidaris del referèndum no són, ni molt menys, majoria entre els ciutadans catalans.

Per altra part, una bona colla de catalans de renom ja han manifestat la seva valoració negativa. ¿Què passarà? No ho sé. No sé com s’ho farà el president gironí, Carles Puigdemont, per sortir d’aquest carreró sense sortida.

Respecto els ciutadans que diuen que això és possible i factible. Però jo no ho crec. Els grans països europeus i els líders importants són contraris.

He anat llegint la premsa. Tret dels dos diaris gironins, no n’hi ha cap més que sigui decididament partidari. Tots engeguen una de freda i una de calenta. Simple tàctica? És possible. Però també és possible que no ho vegin bé però no vulguin mullar-se.

Els anglesos diuen “wait and see”. A veure què passarà.

El diari La Vanguàrdia, propietat del comte de Godó és l’òrgan d’opinió més llegit a Catalunya. I no he acabat de treure l’aigua clara del què pensa realment. Més aviat m’inclinaria a dir que es reserva, una mica inclinada cap al no. Els diaris espanyols (escrits en castellà) tots, sense fissura, són partidaris del no.

Catalunya només hem pogut celebrar les derrotes i ensulsiades. La més sonada fou la de l’11 de setembre de 1714 en la què els Borbons es van imposar (i encara els tenim). Més endavant vingueren les guerres carlines per dilucidar quina dinastia seria la vencedora. Guanyà Isabel II, també Borbó. La reina Isabel tenia, com a confessor, el Pare Claret. I, segons diuen, era molt promíscua en la qüestió dels amants.

Resultat: crec que ara tornarà a passar el mateix de sempre. Tant de bo anés errat i poguéssim assolir la independència. M’agradaria tenir un  o uns països catalans lliures i independents.