arenys: engrunes i retalls

Manllevo aquest titular d’un dels darrers llibres del meu admirat i estimat mossèn Modest Prats i Domingo, poc abans que la seva terrible malaltia el dugués al silenci i a la mort. Recordo molt bé l’homenatge i la presentació del llibre, que es va fer a la sala gironina La Planeta, amb participació de filòlegs eminents de casa nostra i d’Europa. En Modest va morir el març del 2014. Al final de l’acte, quan tocava en Modest donar les gràcies i cloure’l, va dir, com si fes el desmenjat: Com que tots estem cansats, sortim a fora a fer un “cigarro”.  Això em va acabar de fer comprendre que ja no era el Modest de sempre.

Tinc dos articles sobre Arenys al meu bloc: l’un, de l’any 2011 i l’altre, del 2012. L’un, de l’altre, es porten un any. El primer explica l’inici i el desenvolupament de la meva malaltia que m’ha dut a estar definitivament resident al Sivilla. He deixat la moto i les meves sortides són més esporàdiques perquè les meves cames són feixugues. I he comprovat que una frase havia quedat inacabada: diu “em van descobrir que havia tingut un”. Hauria d’afegir-hi: “que havia tingut una arrítmia cardíaca”. Vaja, el cor que no em funcionava prou bé.

També dic: “A Arenys em vaig fer adult. Una edat una mica tardana. Però és que a un capellà no se li pot exigir més”. Ara ho ampliaré.  

Quan feia ja més d’un any que era a Arenys uns amics em van convidar a celebrar la nit de Cap d’Any a Barcelona, en un restaurant gallec d’anomenada. Per acabar de fer parella ens va acompanyar una amiga. Vam fer un sopar regi, amb bones viandes (bon peix) i bons vins. Després va venir el que s’anomena “reveillon”, amb ball amb conjunt musical, espanta sogres, nassos de cartró, paperets i cintes de colors, i tota la faramalla que es fa servir en aquests casos. La meva acompanyant tenia unes ganes boges de ballar. I jo també. Però no ho vam fer. Por? Vergonya? Prejudicis? Moral massa estricta? No ho sé. El que sé és que tots dos vam acabar mig enamorats l’un de l’altre. 

Però aquesta situació no va reeixir. Jo vaig trencar. Vaig retornar a la meva condició de solter o cèlibe; el que més us agradi. Me n’he penedit? No, però m’ha quedat un regust estrany. Ara que ja sóc gran, vell i malalt, ja no tinc ganes de fer elucubracions. Jo suposo que tots els capellans passem per aquestes trifulgues. Una vegada, ja fa molts anys, em vaig sentir atret, en una colònia de vacances, per una monitora mestra, que dirigia la colònia. Al vespre, fèiem reunions amb tot el personal per preparar l’endemà. En acabant, jo feia un petit passeig amb la directora, tot comentant el que havíem decidit. Mai no vaig passar d’agafar-la de bracet. I aquí s’acaben les meves “aventures” amoroses.

Arenys fou el “locus literari” de Salvador Espriu. A la seva obra literària surten, sovint, imatges i termes molt arenyencs. La riera, els rials, el cementiri de Sinera, l’Esperanceta Trinquis, la parròquia de Santa Maria, el retaule magnífic de Pau Costa...El fenomen de les rierades i les avingudes dels rials és molt característic d’aquells indrets, mal anomenats Maresme. Es posa a ploure intensament i, de sobte, baixa una rierada que s’enduu tot el que troba, especialment vehicles de forasters, aparcats a la Riera. El Rial de Sa Clavella, discorre per un carrer molt cèntric. El carrer és fondo. Les voravies són a més d’un metres del terra. Quan ve l’aigua, hi ha un giny per travessar-lo: un tauló de fusta amarrat a una cadena. I mira de no caure. Aniries a parar al mar.