El meu pare, només el vaig conèixer per fotografies i per allò que em
va explicar la mare. El meu pare va morir, de tuberculosi, quan jo tenia cinc
anys. Sí que recordo la cambra on va morir i que em produïa respecte i,
segurament, una mica de por. Era una cambra fosca (la finestreta restava moltes
hores tancada). Recordo vagament la tos ronca del pare, que durava molta estona
i que feia plorar la mare. Jo era un nen poruc, ple de complexes i temors
irracionals, com tots els nens. Per exemple, tenia por al moment de pujar
l'escala de casa, si aquesta restava en la foscor. O tenia por i mirava sota
del llit. Més endavant, part d'aquesta por em va passar. Sobretot quan havia
d'anar del mas a l'escola i de l'escola al mas. Cinc quilòmetres, tot sol, la
tornada a l'hora foscant a l'hivern, travessant els estanys plens d'aigua i de
criatures aquàtiques (ànecs, fotges, polles d'aigua, bernat pescaires,
garcetes, oques salvatges, bruels, peixos i altres animalons).
La mare servava fotografies del pare en una capsa de sabates. Algunes,
me les ensenyava molt sovint: el pare amb guardapols i gorra, al costat d'una
camioneta que ell conduïa. O amb gorra de plat i sahariana, al volant de
l'automòbil dels senyor Valls, que tenia vinyes i vi a Masquefa, a l'Anoia. La
mare venia aquest vi a litres, al magatzem de Can Garrigoles. El pare i el seu
germà Quimet, el meu padrí. El pare mirant,
sorneguer, com jo estava assegut a l'orinalet. Altra volta el pare esguardant
amb orgull patern com jo arrossegava una camioneta de fusta. Es veu que l'havia
fet ell mateix. Me l'havien dut els Reis.
Quan va morir el pare, els Reis eren més minsos: galetes, algunes
monedes i cigarretes de xocolata de
garrofa. A voltes, carbó dolç, si m'havia portat malament. La meva germana, que
tenia deu anys més que jo, era l'encarregada de preparar-ho. Quan vaig ser
escolà de la parròquia, ja vaig tenir uns reis més lluïts. El rector ens feia
uns lots: mitjons, torró d'Agramunt, xocolata de més categoria, una ampolla de
Codorniu, paquet de llapis de colors, marca Montblanc, quaderns per a escriure
i algun llibre pietós.
Al meu poble, el rector era l'encarregat d'organitzar la cavalcada de
reis. La parròquia era propietària d'un cortal, un mas dels voltants de
Castelló. Allà anaven, la tarda de la vigília, tots els qui havien d'actuar.
Guarnien els cavalls i les carrosses, maquillaven els reis i els patges,
endegaven les atxes i estris per fer llum pel camí, preparaven les bosses amb
els caramels...Sovint els seminaristes rebien l'ordre rectoral d'anar al mas
per suplir alguna baixa. Un any va fallar el rei negre. El rector va designar
un seminarista major, gros i rodanxó. El van pintar amb un tap de suro
emmascarat, li van posar les vestidures reials i li van dir que havia de fer un
discurs.
Ell va dir a tot que sí...però va
manifestar que faria el discurs en grec. Li van respondre que el fes com
volgués. Efectivament, un cop a la Plaça dels Homes, la Plaça de la Vila, els
Reis van pujar al balcó de l'Ajuntament.
Un cop allí, el seminarista major va fer el seu discurs en grec: va
recitar el parenostre en llengua grega antiga: “Pater hemon pantocràtora...”.
Tothom va quedar amb un pam de boca oberta. Encara hi podia haver afegit l'Ave Maria: “Jaire,
Maria, queharitomene, ho Kürios meta sou...”.
Després, la comitiva s'adreçava a la parròquia de Santa Maria, que era
a quatre passos. El Rector ja els esperava. Revestit amb alba, estola, capa
pluvial i vel humeral, els presentava l'infant perquè l'adoressin. Primer
desfilava tota la comitiva reial. Després, passava tothom qui volia i rebia un
grapat de caramels per barba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada