cap d'any

¿Us heu fixat que la majoria de llengües, almenys les que jo conec una mica, parlen d'any nou? Els catalans parlem de cap d'any. Les dues fórmules són vàlides. Però jo prefereixo la catalana. La nit de Cap d'Any! Comença amb un sopar. I, a les dotze, les batallades d'una campana i els dotze grans de raïm. Això darrer, tot i que és foraster, s'ha imposat per tot arreu. Igual que l'anglès: “We wish you a Merry Christmas and a happy new Year”. “¡Toma ya!, tal com dirien els de Los Calabacines de Abajo”.

Nosaltres, des dels meus records ens felicitàvem amb un “Bon Nadal!”. El meu estimat i admirat mossèn Pere Ribot, rector de Riells del Montseny, sempre em deia: “Noi, estem perdent els orígens! Què és això de Feliç Nadal i pròsper any nou? Bon Nadal i venturós Any Nou!”.

Jo sempre he volgut ser una persona raonable. I miro d'emmotllar-me a totes les situacions humanes. Ei! Mentre no vagin contra els meus principis! Per això, al sopar de Cap d'Any escolto les dotze campanades, menjo els dotze grans de raïm i felicito tots els qui ens hem entaulat per sopar junts aquella nit.

Les anècdotes dels sopars de Cap d'Any són moltes. La majoria, molt divertides. Dic això perquè, en una ocasió, un amic va patir un “atac de riure”. Sí, tal com ho llegiu. No recordo què vam explicar. L'home va començar a riure fins que es va tornar groc com el safrà. El vam haver d'estirar sobre un sofà. Quan li va passar, el vam haver d'acompanyar a casa seva. Llavors vaig entendre allò que algú m'havia dit alguna vegada: Morir-se d'un atac de riure. Al meu poble en deien “un atac de calderilla”.

O una altra nit de Cap d'Any en una casa de pagès, aïllada de la civilització, sense electricitat, freda com el gel. Érem una bona vintena. Per fer el sopar més interessant vam decidir que cadascú portés el que li semblés. Però, sense dir res a ningú. Resulta que ens vam trobar amb vint pollastres a l'ast. Sort de la previsió de les dones. I sort de les coques dolces, pastissos i cava. Altrament, hauríem sortit de la casa fent saltironets i cantant piu-piu, com els “de colores”. “Canta el gallo con el quiri-quiri, con el quiri-quiri. La gallina, con el cara-cara, con el cara-cara. Los polluelos, con el pío-pío, con el pío-pi- Se arma un lío con el quiri-quiri, con el cara-cara, con el pío-pio-pi”

Una altra nit memorable de Cap d'Any, però de la qual servo un mal record és la nit de Cap d'Any al Cap de Creus per veure sortir el sol sobre el mar. Vam pescar una mica de tramuntaneta. Feia un fred que pelava. I a aquella zona de Cap de Creus no hi ha gaire protecció contra el fred. No sé com em vaig deixar enredar. He vist sortides i postes de sol més boniques que la de Cap de Creus el dia de Cap d'Any. I he passat fred. Però no tanta com aquella nit. Potser la nit que vaig passar al darrer llac, prop del port de Sotllo, a la Pica d'Estats.

Jo prefereixo Caps d'Any més plàcids. En bona companyia. Amb un sopar de clova (vull dir de marisc). Ei! Si pot ser! També sé conformar-me amb un sopar escolta a peu dret. N'hi ha que es fonen pels torrons. Jo no. Prefereixo la fruita (taronges, pinya americana, mandarines...). I després...una bona ració de guïsqui de malta Lagavulin, begut amb calma, assaborint-lo suaument.

En un d'aquests sopars pantagruèlics (si sabeu francès, us recomano que llegiu el “Gargantua i Pantagruel”, el Rabelais més pur en llengua original, tot i que no és fàcil, puix François Rabelais és un mestre dels mots, i de la invenció i trucatge de mots). Repeteixo: en un d'aquests sopars, un company es va cruspir potser un quilo de torrons. I...vinga cava per fer-los baixar! En menys d'una hora vam haver d'ajudar-lo a descanviar la pela. Enmig de gran neguit, va estar a punt de gitar les tripes. Vam haver d'allitar-lo. Segur que ho ha recordat per sempre més. Amén.