quan el cor plora per dins

En Modest ha mort. El senyor Alzheimer se l'ha endut després d'un temps, massa curt, de veure com s'anava degradant, com a intel.lectual, com a persona, com a ésser humà. És terrible contemplar, cara a cara, un mal com aquest. En Modest s'hi va enfrontar amb lucidesa, amb coratge, amb coneixement de causa.

Els meus records d'en Modest comencen quan ell era un bordegàs de setze o disset anys i jo un adolescent de tretze o catorze. Les vacances d'estiu feia que els seminaristes d'un mateix poble ens relacionéssim, cosa que al Seminari no ens deixaven fer. Érem cinc seminaristes de Castelló. La nostra vida de vacances consistia en missa a dos quarts de nou del matí, ajuda al senyor rector (de casa a la rectoria i de la rectoria a casa), funció o rosari a les set. I passejada pels volts de la nostra Catedral. En Modest feia de germà gran d'aquesta fillada d'adolescents: en Joan Alsina, en Joan Renart, en Joan Comamala, en Modest i jo.

Jo coneixia el seu avi Cebrià, el “ferrer de les alegries”, que tenia la farga just al davant de les “escuelas nacionales”. L'avi Cebrià solia reposar, ell i la seva pipa i la seva panxa enorme, emmarcada per uns pantalons de vellut i uns elàstics, en una minúscula cadira de balca, a la porta de la seva ferreria. La mare d'en Modest, la senyora Enriqueta era la telefonista del poble. Telèfons era al davant de la Fonda Canet (can Mariets).

He tingut molt poca relació directa i personal amb en Modest, tret de quan ja estava malalt, als inicis de la malaltia que el duria inexorablement, inel.luctablement a la mort.

Què puc dir d'en Modest, que no s'hagi dit ja? Potser alguns records personals. Per exemple: ja de molt jove va manifestar les seves qualitats per la llengua i la literatura. Érem a Castelló d'Empúries; jo, infant i ell, adolescent. Un any per la festa dels vells (aquell homenatge a la vellesa organitzat per La Caixa i en el qual la parròquia hi tenia, també, un gran protagonisme), el rector va encarregar en Modest que llegís alguna creació literària seva a l'acte que celebràvem a la Plaça dels Homes (llavors Plaça de la Casa de la Vila o de l'Ajuntament). Alguna cosa en honor als vells homenatjats.

En aquells moments, el delegat de La Caixa era el senyor Borràs, un home recte i bona persona. Quan, més endavant, el van traslladar a Barcelona, va acollir a casa seva en Modest, que estudiava a la Universitat.

Tonant a l'homenatge als vells, en Modest va pujar a l'empostissat de la presidència, una gran tarima de fusta, d'un metre d'alçada, envoltada amb la bandera espanyola, com a ornamentació, amb una escala de fusta “de quita i pon” per a enfilar-s'hi. En Modest duia unes quartilles escrites a les mans. Li van posar el micròfon a la seva alçada. I ens va llegir un conte preciós sobre un avi repatani, que ell anomenava “l'avi  Rabassa”. Estic segur que pensava en el seu propi avi, el Ferrer de les Alegries, el pare del seu pare. El seu pare el van assassinar els membres d'un comitè anarquista incontrolat, l'any 1936, quan la senyora Enriqueta estava en estat d'en Modest.

No recordo el desenvolupament narratiu del conte. Només recordo que finia, més o menys, amb aquest rodolí: “Qui sigui tan ase com l'avi Rabassa, que s'aixafi la closca amb aquesta maça”.

Durant molt de temps, vaig estar temptat de demanar el text del conte a en Modest. Però no em vaig atrevir. Segurament que aquest conte es devia esgarriar. I es deu haver perdut per sempre més. Quan en Mon Marquès em va passar uns papers escrits a mà per en Modest, perquè els passés en net, vaig tenir la il.lusió que retrobaria el conte. Però, no, ai las! No va aparèixer.

Un amic comú em va regalar una fotografia en la què es veu en Modest (vint-i-tants anys), l'amic comú i un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona. Van fer un viatge a Egipte i es van fer la foto a dalt de tot d'una piràmide. En Modest és en primer pla.

Sí, definitivament sí. Sóc un sentimental! D'aparença freda, callada, una mica reservada. Però sentimental! M'emociono davant d'una imatge colpidora, llegint un poema ben travat, amb una moixaina en un moment d'inseguretat...I, sobretot, quan perdo un amic.