pietat popular 2

Als Països Catalans celebrem Nadal el dia propi, el 25 de desembre. La nit de la vigília és la nit de la Missa del Gall. Amb això ens assemblem amb els francesos, amb les seves “messes de minuit”. Els músics dels segles XVII i XVIII van fer belles composicions per a aquestes misses. Cito, per citar-ne alguna, la famosa “Messe de minuit pour Nöel, de Marc-Antoine Charpentier”, autor del famós Te Deum d’Eurovisió. En una parròquia en què vaig ser vicari, cantaven una missa de Nadal, del segle XVIII, de poca qualitat musical però molt espectacular. Amb acompanyament de ferrets, panderetes, castanyoles, tamborins, flabiols i uns estranys ocells de terrissa, plens d’aigua, que imitaven el rústec refilar d’un rossinyol.

Quan jo era escolà de la parròquia, anava a la Missa del gall. La mare em deixava dormir recolzat en la taula del menjador i em desvetllava mitja hora o tres quarts abans. Llavors em mudava, em rentava i m’acompanyava a la parròquia, que era ben a prop de casa. A la missa del gall cantàvem cançons nadalenques, nadales, ben senzilles i infantívoles, dedicades al nen Jesús. “Què li darem a n’el  noi de la mare? Què li darem que li’n sàpiga bo. Li darem panses en unes balances, li’n darem figues en un paneró. Tam patam tam, que les figues són verdes. Tam patam tam, que ja maduraran. Si no maduren el dia de pasqua, maduraran en el dia del ram”. És clar que les figues no maduren ni per Pasqua ni pel Ram. Maduren els mesos de setembre i octubre. Per Pasqua i el Ram són les castanyes. Però no rimen a la cançó.

Sortint de missa menjàvem una peça de torró de mel i avellanes, d’Amer. I un gotet de garnatxa. I ens colgàvem. L’endemà anàvem a peu (cinc quilòmetres) al mas dels germans de la mare per celebrar el dinar de Nadal. Dinar amb canalons, pollastre rostit i xampany Codorniu extra. I tortell de massapà. Fora de Catalunya celebren la “nochebuena”, la “nit bona” com ens volien fer dir alguns imbècils de la ràdio i la televisió.

Per Tots Sants torràvem castanyes en una paella amb el cul foradat i en un foc amb molt de fum. Al meu poble no hi havia castanyers. Compràvem les castanyes a la botiga, unes castanyes grosses i farinoses que deien que venien de Galícia. Hi fèiem un tall al costat pla i les posàvem en un paneró (aquí surt el paneró). Després, amb la mà, les arruixàvem amb aigua i les posàvem a torrar. Ens les menjàvem ben calentones, acompanyades amb moscatell o vi ranci. Això a La vigília de Tots Sants, al vespre, després d’haver resat el rosari i una rècula de parenostres pels difunts de la família i coneguts diversos. Jo sempre m’adormia.

Una altra cançó nadalenca: “Les gallines van pujant, juntes van i el gall cantant. Van ballant el minuet. El xiquet prou se n’alegra. Van ballant el minuet, prou se n’alegra el xiquet”. Potser volia dir que, al pessebre, hi havia gallines? No ho sé. Però també és simple, infantil i festiva.

Els diumenges del mes de desembre i a les festes que van de Nadal als Reis, representàvem Els Pastorets. Ho solíem fer en locals parroquials. Era una representació mig religiosa, mig còmica. Parla del naixement de Jesús, de l’adoració dels pastors i de la lluita eterna entre el bé i el mal (el dimoni i sant Miquel arcàngel). No hi faltaven mai els dos pastors “còmics”, que ens feien riure amb les seves bertranades. Els de Castelló eren companys meus d’escola. Tots dos són morts. Teníem un dimoni gros que feia por. Alt com un sant Pau, gros de més de cent cinquanta quilos. Quan saltava per l’escenari aixecava una polseguera de mil dimonis (mai tan ben dit). El públic de la platea estossegava de valent.

Jo vaig dirigir uns Pastorets en què el dimoni gros queia en un pou i en sortia traient aigua per la boca en lloc de foc pels queixals.

A l’Alt Vallespir (Costoges, sant Llorenç de Cerdans i Prats de Molló), encara al segle XIX (1846) representaven “l’adoració del pastor, acompanyat de tres xais”. Segons el bisbe de Perpinyà “aquesta cerimònia insòlita...havia degenerat en abusos i escàndol”. I la va prohibir. Segons Joan Amades, el xai que adorava l’Infant Jesús podia ser originat en una divinitat pagana protectora dels ramats. Un cop més l’Església “cristianitzava” una celebració pagana. ¿És el mateix cas de Nadal, festa del sol naixent?