el senyor alzheimer

Avui, dia en que escric aquestes ratlles (27/10/11), he llegit a les pàgines del diari La Vanguàrdia un article de Màrius Serra (pàg. 27), titulat “Modèstia a part”, dedicat al meu company mossèn Modest Prats i Domingo, fill de Castelló d'Empúries, que ja fa un parell o tres d'anys que va rebre la primera visita del senyor Alzheimer.

El senyor Serra, gran periodista i gran lingüista, fa una magnífica lloança d'en Modest, i aprofita l'ocasió per anunciar la presentació d'un llibre-homenatge, el dia de Sant Narcís, a la Residència Bisbe Sivilla de Girona. El llibre, editat per Empúries, s'anomena “Homilies de Medinyà”. Us en puc parlar amb propietat, ja que jo mateix vaig picar, al meu ordinador (Word, cos 14, justificat, lletra sans serif), els textos, la majoria dels quals escrits a mà, amb la lletra, l'estil i el tarannà característics d'en Modest. Els textos -dic- que composen aquest llibre. Cal conèixer bé en Modest per saber com escriu (sovint). Una gran arrancada, que et deixa esbalaït...i uns punts suspensius, quan ja està arribant al final. En Modest necessita lectors intel.ligents. I també oients intel.ligents. Els seus alumnes de teologia, al Seminari de Girona, ja ho deien: “A voltes ens tenia tota l'hora de classe escoltant-lo, admirats, amb la boca oberta. I a voltes, com sol passar a tothom, no havia tingut gaire temps per preparar-se. Llavors feia servir el que ell anomenava “el violí”. Però sempre era brillant”.

El text que em va impressionar més va ser l'esquema que va escriure (a mà) per a uns exercicis espirituals que va predicar a la comunitat de monjos de Montserrat. Com que encara no he vist el llibre editat, no recordo si eren vuit o deu els esquemes de xerrades. O potser més. Però era un tema sobre el qual en Modest havia escrit altres papers. Un tema molt reflexionat i treballat (emprant el llenguatge d'avui dia).

És una mica difícil de resumir-lo. Però me n'hi veig amb cor, ja que és un tema eminentment bíblic. I, d'això, jo en sé una mica. És tot el tema, cantat (i contat) pels profetes, sobretot Isaïes, del “Servent de Jahvè”. Emmarcat en la situació de desert que havia hagut de viure durant quaranta anys el poble d'Israel. El “Servent de Jahvè”,  l'home de dolors, que carrega damunt de les seves espatlles els dolors de la humanitat, especialment dels petits, dels pobres, dels desemparats. Difícilment trobareu un resum del missatge cristià millor que aquest d'en Modest. Alguns potser diran: “Oh! Això és Teologia de l'Alliberament!”. Doncs, no; això és en Modest.

Hi ha moltes altres coses que segur que us interessaran. A mi em van apassionar. Dubto que mai més gaudeixi tant, assegut a les tecles del meu ordinador.

De la mateixa manera que “Engrunes i retalls”, un voluminós volum de 680 planes, és un repàs de la seva obra sobre la llengua catalana, “Les homilies de Medinyà” és un repàs esborronador sobre la seva vida espiritual, sobre la seva espiritualitat, sobre la seva teologia, sobre el seu servei a la Paraula.

Els quatre capítols finals d'”Engrunes i retalls” són un plaer, un gaudi per als ulls i per a la intel.ligència. Amb nou planes magistrals sobre el senyor Pla. I Unes reflexions fora de sèrie sobre Joaquim Ruyra, Clementina Arderiu, Josep Maria Capdevila, Mercè Rodoreda, Josep Vicenç Foix, Aurora Bertrana, Maurici Serrahima, Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies i Montserrat Roig.

També el capítol sisè (impresionant) sobre el tema “L'Església i la llengua catalana”, amb aquella conferència magistral que va pronunciar a Vic sobre Verdaguer (ho trobem al capítol IV) “Notes (diverses) a unes lectures (disperses) de Verdaguer”. Aquest text bellíssim, que en Modest va llegir a Vic, en motiu del primer centenari de la mort de Verdaguer i del qual hom en va fer editar un fulletó, és un dels textos millors (literàriament parlant) sobre el nostre poeta que mai hagi llegit.

Igulment us recomano les interessantíssimes “Notes sobre les novel.les finalistes dels premis Bertrana”. En Modest sempre va formar part del jurat. Els amics Mercè Mas (difunta) i Josep Cristòfol, que van ser secretaris dels premis, me n'han explicat moltes coses.

Quan ja el senyor Alzheimer havia trucat a can Modest, ell (en Modest) em va regalar una traducció deliciosa (tot i que no és el que jo acostumo a llegir) del “Fedra”, de Racine. No sé com s'ho va fer. Però els alexandrins (oi que es diu així?) de Racine li van sortir rodons en català. Una traducció que dignifica l'original. Ja estàvem a punt de traduir “Le soulier de satin”, de Paul Claudel, quan el senyor Alzheimer ens va obligar a deixar-ho córrer. “Dommage!”.