capellans

El capellà tarambana. O baliga-balaga, tant se val. No és el mateix que el capellà de poca cultura. De capellans de poca cultura me n’he trobat molts en els més de cinquanta anys de la meva vida de capellà. Com a mostra, un rectoret d’un poblet de l’Empordà, proper a Figueres. Era una ànima de Déu però curt com una cua de conill. I, pobre home, només feia atenció als diners. Un company li feia broma. Se li presentava i li deia: “Mossèn, avui he cremat deu mil pessetes!”. L’home perdia el món de vista. I li deia, amb els ulls a punt d’esclatar: “Això no ho ha pas de fer, mossèn!”. Com si el company hagués comès pecat mortal.

Es veu que per la festa del Pilar, el dia dotze d’octubre, ell organitzava un ofici solemne per a la Benemèrita de la comarca. Tenia dit que havia de començar en punt la celebració. La Guàrdia Civil arribava al cap de pocs moments i es col·locava als primers bancs, reservats. El rector feia silenci i, quan tenia els “naranjeros” col·locats, reprenia l’Ofici on l’havia deixat.

Un any van trigar més del que solien. L’home es va posar nerviós. I va començar a improvisar frases en castellà per apaivagar els feligresos que, per altra part, estaven ben encalmats i enriolats. Al cap d’uns minuts angoixants, sobretot per al capellà, va arribar la formació presidida, aquesta vegada, pel tinent de Figueres. L’home es va esverar, i els va etzibar: “Aquí llega la Benemérita. Bendita sea. Pido a Dios que les de fuerza fuerza (força força) en sus buenas acciones”. El tinent deia al brigada: “¿Qué ha dicho este hombre de Dios?”.

El capellà tarambana és aquell que no té paraula i tot s’ho agafa com si fos alguna cosa que no va per a ell. I que és capaç d’estafar el proïsme. Per exemple, un capellà que estava barallat amb el poeta local. Es dedicaven versos satírics l’un a l’altre. En una ocasió, puix que la rectoria era molt gran, li va proposar que li cuidaria l’aviram a condició que li donés una dotzena d’ous de tant en tant. Però de seguida se’n va oblidar. O potser ho va fer expressament. El poeta li va dedicar una dècima satírica: “Et cuido gallines, ànecs i oques. I tu no em dones els ous. I els dos que jo tinc em toques”.

He conegut uns quants capellans de molt mal catalogar, que radiquen entre els tarambanes, poca-pena, poca-solta, baliga-balaga, tocacampanes, capsigranys i un mica imbècils. Per exemple. Un que es va dedicar a fer de promotor d’un constructor i que va estafar una colla de gent. El bisbe el va haver de canviar fulminantment i el va enviar a l’altra punta del bisbat. Altrament, aquest capellà hauria pres mal. Algun dels estafats li hauria arribat a la cara. Un altre que va convertir la rectoria en una botiga de queviures i un magatzem de roba usada, a l’època de les vaques flaques, quan hi havia casos de pobresa extrema. Érem al temps dels bancs d’aliments.

Amb dones que anaven a pidolar a la rectoria i que s’enduien uns quants paquets de pasta, sucre, ous, oli...I després se’l venien i es compraven vi, Un escàndol Una nena que deia a la seva mare: Mare, mira, aquesta nena duu el meu vestit blau. I el capellà traficava amb tot això pensant que feia bé. Era el temps en què van convertir algunes rectories en magatzems de queviures i botigues de roba usada. Un company es vantava d’haver distribuït tones de primera necessitat. La gent el que volia era un treball digne amb el qual poder mantenir dignament l seva família. El capellà tarambana no podia entendre això. Només ho podia haver entès el capellà evangèlic. 

Vaig conèixer un capellà que es delia per fer comentaris picants a les dones de bon veure. Li vaig preguntar perquè no es secularitzava i es casava. Em va respondre, el molt tarambana, que ja en tenia prou amb aquella diversió. Vaig pensar dintre meu: Que Déu el faci bo! I mai més no li vaig adreçar la paraula. Per sort, va morir d’accident al cap de poc. S’havia comprat un cotxe car, de grans performances.