capellans

El capellà neuròtic Ja us vaig explicar l’anècdota del capellà que, malalt de mort a l’hospital, no es volia deixar llevar la roba que duia per una infermera, perquè era una dona.

Un altre cas que vaig viure personalment fou el de tres companys, ja difunts, que es trobaven servint una mateixa parròquia gran. Vaig sentir enraonies sobre ells. I un diumenge vaig anar a visitar-los al moment que deien la missa parroquial. A l’entrar al temple, vaig veure que un d’ells assajava els cants que cantarien durant la missa. Quan ell em veié em féu signes manuals i sonors perquè m’apropés. Ho vaig fer. Arribant al seu davant, em digué en veu alta, de manera que tothom ho va poder sentir, puix tenia el micròfon connectat: “Tu, com fa aquest cant!”. Volia que jo li cantés un cant que es veu que ell no recordava. Li vaig fer avinent que aquell no era el moment. I li vaig demanar qui era el celebrant. Em digué qui, que restava a la sagristia encara. Hi vaig anar. El vaig trobar revestit amb els hàbits de dir missa. I fumant. Li vaig demanar com era que no entrava per començar. Em digué, textual: “A mi sempre em fan esperar. Avui, que esperin ells!”. Vaig sortir molest per la resposta. I, finalment, vaig adreçar-me al confessionari, al final del temple, que era el lloc on estava situat el tercer. Estava ben adormit. Li vaig donar un cop al genoll. Es va desvetllar, amb gran terrabastall. Havia donat un cop de peu al confessionari de fusta. Tothom es va girar i es va posar a riure. Es veu que no era la primera vegada. Vaig sortir del temple amb una mica de tristor al cor. Pensava en com servíem els feligresos. Molts anys després ens vam quedar sense o amb molt pocs feligresos. ¿Relació causa-efecte? Jo no ho diria en veu alta. Però alguna relació havia d’haver-hi.

Això que us acabo d’explicar és ben cert. Us asseguro que no m’invento res, ni un mot.

Al Seminari hi havia uns quants company que a mi em semblaven estranys. Ara, molts anys després, i amb els coneixements que jo tinc, els qualificaria, com a mínim, de neuròtics. N’hi havia un que, més endavant va sortir del seminari i es va fer frare, que sempre caminava amb les mans recollides a l’alçada del pit i es movia balancejant el cos des de la cintura fins al cap, endavant i endarrere, endavant i endarrere. Com si fos un ninot de guinyol.

Un altre no deia mai res i caminava d’una manera rara. De tant en tant feia un saltiró en plena caminada. Un altre que sempre mirava a terra i es passava les hores d’esbarjo mastegant rosaris a la capella del Seminari. El primer va arribar a capellà. El segon no. Va plegar o el van fer plegar, això no ho sé. Més de trenta anys després, el vaig retrobar en una parròquia on em van enviar de vicari. Em penso que no em va reconèixer. Jo sí. Es comportava exactament com trenta anys abans. La gent del poble que el coneixia deia que era boig. I un darrer del qual ens burlàvem. Aquest va tenir una crisi, un dia a l’hora de missa. El van internar al psiquiàtric i va morir a la meitat d’un tractament. És trista la situació d’un neuròtic, o neurastènic, o malalt mental.

Fa alguns anys vaig anar a veure un amic psiquiatre perquè em parlés de les causes de depressió en capellans. Me’n va dir dues: abús de l’alcohol i el celibat. I em va explicar el perquè de la seva afirmació. No us ho explico però em van semblar uns raonaments molt sòlids.

A la primera parròquia de destí, la mateixa nit de l’arribada, el rector em va venir a despertar a mitja nit dient que havia d’anar a extremunciar un malalt. Vaig posar el peus a terra, mig adormit. Mentre em vestia, vaig pensar: “I, perquè no hi anaves tu, carallot?”. Un home m’esperava a la porta de la rectoria. Em va dir que el seu pare s’havia ferit; ara en diem un ictus cerebral. Que havia estat dubtant a l’hora d’anar buscar el capellà, ja que el seu pare encara era viu. Aquella nit vaig aprendre dues coses noves sobre la nostra gent i sobre la religió. Dues coses que em van servir per evitar crisis psicològiques futures. No totes, és clar.