capellà

El capellà perepunyetes Dintre de la saga dels neuròtics hi ha l’espècie perepunyetes. En català hi ha un sinònim més contundent, el de torracollons. Però que no convé a la dignitat sacerdotal. Per això em quedo amb perepunyetes. Són aquelles persones que no estan mai contentes, que troben pèls en tot, que sempre descobreixen algun element negatiu en les seves apreciacions. “O, però...!”. “¿Si ho sabessis tot...?”. “¿Et penses que estic tan bé com diuen els metges?”. “¿Vols dir que no hi ha altres raons?”. I reflexions per l’estil. Si vols arribar al fons de la qüestió, no hi arribes mai.

En la meva vida he conegut una bona colla de perepunyetes; entre ells,  capellans. Aquí en teniu alguns.

Parlo de fa molts anys. Un rector d’una petita parròquia de l’Empordà. Era un home afeccionat a la beguda. En aquells temps només hi havia el vi, la ratafia, l’aiguanaf, l’aigua del Carme, el xampany, i alguns licors dolços com l’anís, el moscatell i la garnatxa. No és que esdevingués borratxo perdut. Tenia, encara, prou senderi, per enllitar-se i esperar que s’esvaïssin els mals humors. Alguna vegada havia fet algun sermó una mica torrat o pitof, com us agradi més. Però la gent el perdonava. Potser se’n reia una mica. Però res més. Pel Pilar celebraven la festa major. I l’Ajuntament organitzava un dinar i convidava les forces vives. El rector i la Guàrdia Civil no fallaven mai. El feien beure. I no li ho havien de dir dos cops. Acabava just aguantant-se dret. A les quatre hi havia un partit de futbol. I el rector havia de fer el discurs. En castellà. Parlava, amb la llengua terrosa, de les glòries del futbol i dels mèrits de la benemèrita. Servia d’entreteniment als polítics malignes.

Un altre rector va comprar-se una vespa. Era pels anys cinquanta o seixanta. Les carreteres encara tenien molt per desitjar: plenes de clots i amb arbres a les vores. La majordona era germana del rector. I ell la traginava amunt i avall al seient del darrere. Sobretot els dijous la duia al mercat de Figueres. Un dia, una mica distret, va agafar un clot pel mig. La moto va fer un salt i ell va estar a punt de caure. Al cap d’una estona es va adonar que havia perdut la germana al clot. Va recular i la va trobar asseguda al marge de la carretera. La dona va tornar a pujar...i cap a Figueres, com si res no hagués passat. Però es veu que algú ho va veure. I durant una temporada tota la comarca n’anava plena. A més, ell es queixava que la seva germana no hagués avisat que queia.

Ja que he parlat de la vespa, un altre capellà va fer la provatura del salpàs a les cases de pagès anat en vespa. Sempre s’havia fet a peu. La cosa va anar bé fins que es va trobar impedit per un marge. Va provar de passar-lo amb la moto. I ell, i escolà, i cistell d’ous. I la moto i els passatgers! Tots van rodolar marge avall. La truitada va ser monumental. Ell deia que era culpa del marge.

Precisament fou en aquesta parròquia on em vaig topar amb un rector perepunyetes. Era un home feble i malaltís. Era incapaç de passar una nit sol. Tenia por de morir. Quan arribava el cas, s’allitava completament vestit, fins i tot amb sotana, per si el demanaven de nit. Per això demanava vicari. Jo ho vaig solucionar, els dies que m’interessava passar la nit fora, fent-hi anar a passar la nit un company a qui no podien veure i que residia en un poblet de mal amor, veí de la parròquia. El rector va viure almenys vint anys més, i va  morir a la ratlla dels vuitanta. Un autèntic perepunyetes.

I el darrer perepunyetes que comento avui era un capellà que deia que sempre calia tenir dos exemplars de cada cosa necessària: dues ràdios, dues plomes estilogràfiques, dos tinters, dos rellotges, dos jocs d’ulleres, dos llibres iguals, dos parells d’espardenyes...Jo li deia que només es moriria una vegada. Ell em mirava amb una mirada que ho deia tot: “ets un imbècil!”.

Tots quatre són morts. I n’hi podria afegir una colla que encara viuen. Però no m’agrada dir mal de companys que encara caminen per aquest món de misèries i ple de perepunyetes.