canvis a la meva vida personal

¿Heu sentit a dir, alguna vegada, que qui no canvia abans dels 30 anys ja no canviarà mai més? Doncs, és mentida. El canvi més gros de la meva vida es va produir quan ja m'acostava als 60 anys. Ja ho he explicat més d'una vegada. Però, com que ho considero importantíssim, hi torno i hi torno. I no per un simple massoquisme. Sé que pot servir d'ajut a alguns.

Llavors vivia mitja setmana a Barcelona: el diumenge al vespre tornava a Girona. I  treballava, de dilluns a dijous, a la Cúria diocesana. El dijous a la tarda tornava a Barcelona. M'allotjava a La Balmesiana, al carrer Duran i Bas, paral.lel al carrer dels Quatre Gats famosos, molt a prop de la Comissaria principal de la Policia.

L'activitat principal era el meu servei a l'Escoltisme català. També col.laborava a la Revista del Centre d'Estudis Pastoral, “Quaderns de Pastoral”. Fou una etapa molt rica per a mi. Però també molt exigent i esgotadora. Vaig començar a patir allò que ara s'anomena “stress”. Era una sensació indefinida, però que feia que no dormís bé.

Va ser quan em van proposar com a Consiliari de l'Equip europeu de la CICG (les noies guies). Immediatament vaig entrar a formar part de la Comissió mundial i del seu equip. Van començar els desplaçaments i els viatges; alguns, molt llargs. Quan tornava, mirava de refer-me a Girona. Però no ho aconseguia.

Llavors, ho recordo bé, en una sessió a la ciutat flamenca d'Antwerpen (Anvers), em vaig trobar malament li vaig patir una diarrea descontrolada. La vaig aturar momentàniament amb Immodium (Fortasec). Quan vaig tornar a Girona vaig anar a veure un metge especialista de l'aparell digestiu. Em va fer una visita completa. I em va dir que no trobava en mi cap patologia derivada de l'aparell digestiu. Que, probablement, el que jo patia era una malaltia psicològica. I em va receptar tranquil.litzants lleugers. Recordo el “Tranquimazín”. I em va aconsellar que anés a veure un neuropsiquiatra. Aquest doctor va fer molt “santament”. Vaig concertar una visita amb un neuropsiquiatra de la Clínica Girona. Ell em va confirmar el diagnòstic del metge de l'aparell digestiu. Tranquil.litzants més forts: el “Transilium”.

De sobte, un dia, vaig notar que alguna cosa se m'havia romput interiorment. Em vaig trobar sol, desvalgut, sense ganes de fer res. Llavors va començar la tanda d'antidepressius i similars.

M'he oblidat de dir que tot va començar mentre celebrava missa en una parròquia de la ciutat. Tot jo tremolava; em costava articular les paraules. Em feia por predicar una homilia...El doctor em va dir que ho abandonés momentàniament. És el que vaig fer, després de parlar amb el meu bisbe. Sé que el bisbe també va parlar amb el doctor, a petició del doctor. Vaig deixar el culte directe. I totes les activitats relacionades amb el culte. Em vaig afanyar a dir al meu bisbe que tot allò no estava relacionat amb la meva fe. Vaig veure que ell ja ho sabia.

Vaig passar més d'un any en aquesta situació precària i miserable. Mentrestant, el doctor anava fent proves. Fins que va encertar el tractament. De sobte, un dia, vaig notar que havia superat la crisi. Tenia ganes de sortir i de riure. La primera cosa que vaig fer va ser unir-me al grup de sortides sabatines. Vam anar al meu estimat Montseny. I vaig tornar a gaudir.

Poc a poc, vaig anar deixant enrere els patiments i la foscor. Però vaig comprendre que la meva vida havia de fer un canvi radical. Duia prop de 40 anys com a capellà diocesà. Mai no deixaria de ser-ho. Però em vaig adonar tard que jo no era home per al culte i la sagramentalització. Com tants capellans a tot el món que, en els despatxos i les cúries diocesanes i Vaticanes, fan la seva feina sense renunciar al sacerdoci. Jo tampoc no he deixat mai del tot el culte i l'administració dels Sagraments. He fet casaments, enterraments, bateigs, misses. Però no com abans. He entès que el meu apostolat havia de ser diferent. Per això vaig obrir el bloc. Per ell ja han passat prop de 200.000 persones o visites (a principis del 2012). D'alguna manera, són els meus feligresos.