avui, el capellà i la dona 3

La segona categoria de capellans casats que contempla l'escrit d'Antonio Duato Gómez-Novella és la dels capellans casats que han fet pública la seva vida  familiar (per tant, que ho sap tothom) però que no han sol.licitat la reducció a l'estat laïcal (o sigui, el rescripte de Roma que fa que no puguin exercir les seves funcions de prevere i que se situïn al mateix nivell dels laics). I, ensems, no han renunciat a exercir el ministeri sacerdotal. En concret, continuen estan al front d'una parròquia diocesana. El bisbe no sap què fer. Voldria substituir-lo però la comunitat cristiana el defensa i vol que continuï essent el seu rector. Això ha passat en moltes parròquies. En alguns casos la cosa ha esdevingut grotesca i ridícula. El bisbe hi ha enviat un nou rector. Però els feligresos l'han fet fora dient que, de rector, ja en tenen un. Hi ha hagut “llantos” i cruixir de dents. A Madrid, el bisbe volia expulsar uns capellans. Però no se'n va sortir perquè els feligresos els defensaven amb les dents. En aquest cas no sé si aquests capellans eren casats o no. No sé si vivien amb una dona, com a marit i muller, o no.

En aquests casos la dona és reconeguda com a esposa del capellà per part dels feligresos. No és clandestina ni li toca sofrir, almenys per aquest motiu. És clar que no es pot negar que es crea un problema, una tensió entre el caràcter institucional del ministeri i la norma jurídica de la institució. I això pot voler dir o significar la contradicció d'actuar oficialment com a ministre d'una institució de la qual ha violat manifestament les normes. Això és dóna. I pot ser font de neurosis i altres problemes psicològics. A més, també pot tenir conseqüències espirituals negatives per als protagonistes. Com diuen els castellans “no todo el monte es orégano”. Però és donen casos d'equilibri, de coherència, de serenitat...en aquestes parelles. En aquests casos, cal jutjar amb molt de respecte i valorar molt positivament aquestes parelles. Hi ha casos de capellans que han seguit aquest camí i que són molt escoltats i seguits a tot Espanya.

Però, en general, els capellans que han seguit aquest camí (i les seves esposes) generalment han de seguir un calvari a causa de la institució. Queden sense ofici ni benefici. Sense treball. Sense sou. Sense les classes que els proporcionaven els mitjans de subsistència.

Ha de ser molt dur per a una família amb marit, muller i dos fills. Sovint, el treball de l'esposa no dóna per a mantenir tota la família. I, si el capellà no troba treball ben aviat, la cosa pot esdevenir dramàtica. La fidelitat a uns principis es converteix en una tragèdia, en una situació dramàtica. I no crec que la Institució es posi gaires problemes. Més aviat a l'inrevés. La Institució es veu alliberada d'un problema greu. I respira alleujada.

O nois! A l'Església Catòlica actual l'esperen problemes molt més greus del que ella es pensa.