avui, el capellà i la dona 2

Us parlava de la diferència entre l'Església de Catalunya i l'Església de la “meseta”. Un meu company va participar, a Madrid, en una trobada entre capellans secularitzats i capellans en actiu. I, quan me'n va fer un resum, em va parlar, tot rient, de la missa col.lectiva final. Un secularitzat va parlar (a l'assemblea de Madrid) amb emoció de la trobada i va fer plorar tota l'Assemblea. Deia: “Hoy, con un gozo hondón, celebramos... Això, no sol passar a Catalunya. I a nosaltres ens fa riure (demano perdó, per si algú es considera ofès). A més, a Catalunya resulta més difícil establir comunitats cristianes estables amb preveres secularitzats. N'hi ha que diuen que la raó és perquè el nivell de secularització de la societat catalana és el més fort d'Espanya. No ho sé.

Perdoneu! Torno al tema principal. Duato parla d'unes categories de capellans casats. En primer lloc, dels capellans casats clandestins. Continuen exercint en una parròquia però, al mateix temps, duen una vida matrimonial completa, sovint amb fills i  amb el matrimoni legalitzat per una unió civil. Normalment, el bisbe ho sap. I sap que la comunitat cristiana ho accepta, tret d'algun agents que distorsionen les coses. Però, com que no hi ha escàndol públic, deixa fer. Aquests serien alguns casos succeïts a l'Arxidiòcesi de Barcelona, amb el cardenal Jubany, el cardenal Carles i el Cardenal Martínez Sistach. Un dels que va fer córrer mes tinta fou el de mossèn Josep Camps, capellà a Santa Coloma de Gramenet.  Sé que darrerament, n'hi ha hagut un altre, a Barcelona. Un prevere d'uns 40 anys amb dona i fills. S'ha fet públic el cas. I aquest prevere ha desaparegut del mapa. Si no em van informar malament, era dels del morro fort, o sigui, dels qui van en contra de la renovació conciliar (no m'atreveixo a dir lefevbrians puix és un mot molt fort). A més, em van dir que aquest mossèn tenia un càrrec a la Cúria diocesana. També va aixecar molta pols el cas de l'escolapi Lluís Maria Xirinacs, un home que jo he admirat sempre i que no em vaig creure mai les versions negatives de la seva mort, estranya, misteriosa però, pel que jo sé, plàcida i volguda amorosament. N'hi ha que li volen mal i em recorden la família, tot dient que no hi havia ningú que estigués ben sa del cap.

Duato diu que aquest tipus de sacerdots casats es va incrementant degut a les necessitats peremptòries d'atendre les parròquies en un moment de manca de capellans. Jo en conec més d'un, d'aquests. I sé que el més dolorós és haver de dissimular, haver d'amagar-ho a la comunitat. Resulta cruel i denigrant haver d'ocultar-ho. Denigrant per al capellà. I, sobretot, denigrant per a la seva indefensa esposa que és, al final, l'ase de tots els cops. Ella ho ha donat tot a l'ésser que estima. I ningú no li té en compte el seu treball de suport al capellà en la seva feina ministerial.

No m'estranya que el nombre de capellans d'aquesta categoria es vagi incrementant, donada la precarietat de personal de l'Església Catòlica en aquests moments. Com voleu que sigui una solució encarregar vint parròquies (ni que siguin petites) a un sol capellà? Com que la qüestió d'abolir el celibat sacerdotal és impensable (els darrers Papes ni en volen sentir a parlar) no queda més remei que anar mantenint el tinglado com sigui, mal que sigui (i personeu l'expressió castellana) “a trancas y barrancas”. N' hi ha que diuen que necessitem un segon Luter (el monjo agustí del segle XVI, que va dividir l'Església per mor de purificar-la). Jo no crec que necessitem cap nou Luter. Necessitem, simplement, un nou Papa que no tingui manies i es decideixi a purificar l'Església. Això si no ens l'assassinen.