alzheimer; el qui té cura del malalt

Fa pocs dies, vaig llegir un reportatge interessantíssim sobre la plaga moderna, que s'anomena alzheimer i que ateny, cada vegada més, persones grans sobre tot. L'alzheimer és una malaltia neuro degenerativa arrasadora que ho va destruint tot, pas a pas, en la personalitat humana (el cervell). Sol començar amb la memòria més immediata, continua amb la facultat de la parla i la capacitat de fer i relacionar frases i acaba per convertir el malalt en un vegetal, que ja no sap ni caminar. Llavors ve la mort inexorable. Cal haver vist aquest procés en algú proper per fer-se càrrec de la capacitat destructiva i  de l'aspecte horrible d'aquesta malaltia.

El reportatge de què us parlo és molt ben estructurat. I arriba a una conclusió, tan terrible com la mateixa malaltia. Diu que el dolor que produeix la malaltia, més que al mateix malalt, ateny aquella persona que en té cura. Si tenim en compte que l'estadística més recent ens diu que hi ha uns 35 milions de persones a tot el món que pateixen alzheimer, veurem l'abast i la gravetat de la conclusió que acabo de subratllar. Són un mínim de 70 milions de persones lligades a la malaltia. Això, sense comptar els altres familiars, els metges i infermeres i les institucions que acullen els darrers mesos o anys del malalt. A Espanya hom calcula 3 milions i mig de malalts.

L'alzheimer és una malaltia traïdora. Avisa d'una manera molt subtil. Qui és que no està preocupat perquè una paraula no li surt o perquè ha oblidat un nom? Això ens passa a tots. Al cap d'una estona, més o menys llarga, el nom ens revé o ens recordem de la paraula que cercàvem. I aquí acaba el problema. Però, quan es tracta d'alzheimer, passa el mateix. Només que el símptoma es va agreujant (i el malalt n'és conscient). En aquest període és quan el mateix malalt pot demanar una revisió mèdica; revisió que descobrirà la malaltia. Llavors, el problema és del metge per explicar-li els resultats de les anàlisis i proves i els passos inexorables de la malaltia. El malalt pot caure en una depressió profunda.

Es veu que unes cèl.lules, anomenades beta-amiloides, descobertes al cervell, donen la clau al neuròleg. Aquestes cèl.lules són la prova que la destrucció del cervell ja ha començat. I, ho repeteixo, el malalt encara n'és conscient. És millor dir-li-ho o no dir-li-ho? És el mateix cas que la informació al malalt sobre un càncer terminal que sofreix.

Aquest és un punt molt delicat. En molts casos, això no és possible. Perquè la família porta el malalt al metge quan el procés ja està molt avançat i el malalt ja no comprèn les coses. Però en l'altre cas, jo crec que és millor fer-ho saber al malalt. Ho he pogut comprovar en una quants casos. I m'atreveixo a dir que ha estat més positiu que no pas negatiu. Certament que hi ha una etapa de dubte (diguem, fins i tot, de desesperació). Per què això em passa a mi? Però, superada aquesta etapa, el malalt, la medicació i la teràpia són molt més suaus i eficaces.

El qui ha reflexionat sobre la pròpia mort i ha arribat a acceptar aquest fet natural, encara que no acabi d'entendre'l, està més capacitat per entendre i acceptar la mort que li arriba a través d'aquesta malaltia.

Aquí hi ha un problema que demana molta més reflexió (de fet, ha ocupat pàgines i pàgines de molts llibres). És el cas de la malaltia terminal del creient. La fe, ajuda o no ajuda? És clar que pot ajudar! A condició que no sigui una fe emmascarada de màgia. En aquest cas, seria un simple i inhumà engany al malalt. He vist massa malalts enganyats, o que mantenen una falsa esperança en una mica de màgia (per exemple, exagerar els possibles efectes de la unció dels malalts), o que són sagramentats quan ja no s'adonen de res. El tarannà popular parla de “quan fou mort, el combregaren”.

Però creure que Jesucrist va morir i ressuscitar, encara que no entenguem ben bé com, creure en el missatge d'aquest Jesucrist (el missatge íntegre, no el que a voltes ens han volgut vendre com a verdader) ens pot ajudar, i molt, al moment d'encarar-nos amb la nostra pròpia mort.