allò que ha forjat la meva vida

Tinc setanta-dos anys, acabats de fer. Disposo d'una salut passable, tenint en compte que sóc diabètic i que m'haig de medicar cada dia. Intel.lectualment conservo el cap ben despert. Cada dia llegeixo un bon munt de diaris, revistes, llibres i papers diversos. A aquestes alçades, el sexe ja no m'atabala ni poc ni molt. També podria dir allò que m'explicava un amic, diabètic com jo. Em deia que estava molt preocupat per la seva salut sexual. Ho comentava amb la seva dona, però no trobava el desllorigador de la qüestió. Va anar a veure el metge i li va plantejar directament la qüestió: “Doctor, ja no se m'aixeca!”. El metge es va fer un tip de riure. I li va explicar tots els efectes secundaris de la diabetis. I li va recomanar un metge sexòleg, que li va posar les coses a lloc. Em deia: “Aquest metge fa miracles. L'hauries de visitar”. Jo li deia que no pagava la pena, puix jo no tenia esposa. I ell, murri, em deia: Mai no se sap!.

La gent no creu que els capellans siguem veritablement cèlibes. I té motius per no creure-ho. Els capellans, com qualsevol “quisquis” necessitem l'afecte femení. Una de les dones que m'ha fet més bé i que m'ha ajudat més, ja és morta. Un terrible mal, l'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) se la va endur a la tomba. Els darrers mesos de la seva malaltia, quan ja no es podia moure pels seus propis mitjans, el seu marit la instal.lava en un sofà especial a la sala de televisió. Hi havia un gran finestral o porta de vidres, a través del qual entrava el sol i s'albirava la mar llunyana. Jo m'hi passava estones, amb el cap recolzat damunt de la seva falda. Ella m'acaronava la cara i no volia que plorés. Ella volia participar dels meus coneixements teològics i bíblics. Era una dona que s'havia fet ella mateixa, amb molt d'esforç intel.lectual. Em demanava sovint llibres. Sovint em deia: “Però que jo els pugui entendre, eh?”.  Recordo que, una vegada, em va mostrar l' Ulysses, de James Joyce, i em va dir que l'estava llegint. Jo li vaig dir que aquest llibre no l'entenia ni jo mateix. Es va fer un tip de riure. Al seu enterrament, a la parròquia del poble, jo vaig acaronar el seu taüt de fusta, amb llàgrimes als ulls.

Recordo els seus petons de comiat, sobretot quan ja estava malalta. Eren càlids, castos i llargs. Cada petó era com si el digués: Adéu, Quim. Potser no ens veurem  més! Quan ella em besava, em venien ganes de plorar: era el seu perfum? Era l'enyorança del paradís perdut? Era la meva necessitat del femení? Era que ens estimàvem de veritat? Segurament que una mica de tot. La tendresa no es compra ni es ven. Existeix!

En una altra ocasió, una dona es va enamorar de mi. Penso que m'estimava de debò. Però jo, infeliç de mi, només hi sabia veure sexe. Ho vam haver de deixar. Ella era divorciada, amb dos fills.

Ja tenia trenta-cinc anys quan vaig descobrir què volia dir poder estrènyer entre els meus braços una dona que m'estimava.

Però deixem aquest capítol, que és molt important en la vida d'un home, encara que sigui capellà. I anem a altres fets.

El primer malalt que vaig visitar fou un mort. Jo tenia vint-i-quatre anys. Van cridar el capellà. Hi vaig anar. Un familiar em va acompanyar a la cambra. Em va dir que feia pocs minuts que encara els reconeixia. Això era impossible. Es veia que feia molta estona que era mort. Havia tingut un “ictus”, allò que en deien un atac de feridura. Envoltat de vòmits pudents, la boca torta, els esfínters que s'havien obert i buidat...jo...un jovincell impreparat, ple de bona fe vaig fer el que m'havien ensenyat: “Per istam sanctam unctionem...”. Tenia vint-i-quatre anys. Havia estat ordenat capellà tres mesos abans. Aquella nit no vaig dormir. La imatge d'aquell avi mort em tornava a la ment a cada moment.

Quan ja duia uns quants anys de ministeri, em va tocar estar proper a un rector que bevia. Vull dir que bevia massa. Un company gran em va dir que la majoria dels capellans bevien. Recordo que, un estiu, vaig conviure amb un capellà dels Estats Units. Em deia que, quan havia acabat la tasca pastoral quotidiana i es retirava a la seva cambra, podia beure “tres güisquis”. Si en bevia més, això ja era pecat. De fet era la moral puritana, casuística i eclesiàstica d'aquell temps. Era com manifestar que hom gaudia desmesuradament durant l'acte sexual amb la seva esposa.

Aquest rector bevia i bevia fins a l'embriaguesa. La seva majordona, quan arribava aquesta situació, l'havia d'agafar d'un braçat, despullar-lo i ficar-lo al llit. La gent ho sabia i li deien “mossèn garrafa”. I a ella, la dona de mossèn garrafa.

En una vila gran, la Delegada de Falange, que era molt bona xicota, em va convèncer per fer les xerrades de moral del que en deien el servei social de les noies.

Em vaig trobar amb una trentena de noies d'entre vint i trenta-anys. Jo, càndid de mi, els vaig dir que em fessin una llista de temes que els interessessin. No cal dir que van posar en primer lloc el tema del sexe. Recordo que em vaig fer un fart de preparar-me per a aquest tema. I vaig començar la xerrada amb molta cautela. La intervenció d'una noia em va desballestar. Em va dir: I, si jo m'enamoro d'una altra noia, com ha de ser el sexe entre nosaltres dues?

Vaig haver d'assistir a unes quantes persones que s'havien suïcidat. L'una: un noi que va estrenar la moto estrellant-la contra un camió. L'altre un xicot a qui la xicota havia abandonat per un altre. Un que no va aprovar els exàmens i tenia por del seu pare. Un home que va perdre molts diners jugant a les cartes. I un piló de depressius esquizofrènics. 

Tot això i molt més va anar forjant la meva vida. Però no acabaria mai. I ho deixo aquí.