algunes escapades

Per als qui vivim en una residència per a vells i malalts, la vida es torna avorrida si no sabem plantejar-nos les coses amb dinàmica. Jo, per exemple, llegeixo, escric, repasso els diaris, escolto música, procuro no perdre el contacte amb els amics d'abans i vaig a casa seva, quan em conviden a dinar. Al vespre, ja em costa més sortir. Ha de ser alguna cosa que em cridi molt l'atenció. Fa més de dos anys que no he anat a una sala de cinema. Veig algun film; sempre a la pantalla de l'ordinador. Per exemple, he vist “El gran silenci” i “De déus i homes”. I alguna més. M'agradava el silenci, la sonoritat, la comoditat d'una sala de cinema. Però aquestes coses ja s'han acabat per a mi. Com el teatre.

Hi ha una cosa, però, que procuro mantenir. Un cop cada setmana o cada quinze dies, surto a dinar amb algun company. Avui dia, que és temps de menús no gaire cars, solem cercar un restaurant d'una certa qualitat. Trobes menús bons a dotze o tretze euros. Els més barats són a vuit o nou euros. La diferència no és tan grossa.

Ahir mateix, vam anar a un dels molts restaurants que hi ha als voltants de la Plaça de Sant Agustí de Girona. Ens van dur un empedrat excel.lent, amb unes mongetes ben cuites (els empedrats solen fallar per la mala cuita o la mala qualitat de les mongetes. Llavors hi han de posar molt de vinagre; i això esguerra el plat). Aquest era de mongetes del ganxet, amb hortalisses tallades ben fines, un romesco fluix i passat el mínim per la nevera. I, de segon, carn de qualitat a la planxa, acompanyada de carbassó i quatre patates rosses. Per beure, una copa de vi blanc ben fred. El vi era de Costers del Segre. Sec i saborós. Per postres, una poma cuita amb una mica de gelat de vainilla. No vam prendre cafè, però vam demanar un güisqui de malta, de dotze anys. Tot plegat, setze euros per barba. Aquesta vegada, va pagar ell; altres vegades pago jo.

No és cap fortuna, avui dia. I vam dinar com uns senyors. I la conversa va ser molt agradable, com d'habitud. Gastar quinze euros, dues vegades al mes, no desnivella cap pressupost ni fa trontollar cap economia domèstica. Ni la del jubilat com jo, que cobra 618 euros mensuals de pensió que em paga el govern.

Sovint, demano com a entrant, una amanida que, en aquest temps d'estiu, solen ser fresques,tendres, variades i abundants. Llàstima que les dents que m'estic posant, no em permeten gaires alegries amb les amanides. Com enyoro les amanides d'estiu del mas, amb aquell enciam que es trencava, la ceba dolça que es fonia a la boca i les tomates de la pera, dolces i plenes de suc!

Una altra menja que, aquest temps ve de gust és “l'ensalada russa”, feta amb material de primera i amb una maionesa just acabada de fer, amb autèntic oli d'oliva i un ou ben groc. N'hi ha que els agrada ben freda. Jo la prefereixo tèbia: patata nova, pèsols que no semblin perdigons i altres ingredients de primera. Només em molesta el cogombre.

Ara ja comencen a ser bons els melons per a postres. Però fins a finals d'agost no estaran al punt. Les xíndries, des que vaig provar les xíndries turques, no he menjat mai més xíndries del país. Allà són meloses, dolces, immenses i plenes de suc. I barates. Refresquen de veritat. La meva tia deia: “La xíndria, a més de ser dolça, conserva una altra virtut. Que deixa neta la cara a qui la menja golut”.