actes parroquials de la postguerra

Els primers anys, després del 1939, el bisbe i els capellans que havien romàs vius després de  la tragèdia del 1936, es van dedicar a ajuntar forces, a reconstruir temples destruïts, llibres i imatges cremades i a anar fent una recomposició dels diferents ramats parroquials.

El butlletí oficial de la Diòcesi de Girona va publicar, l'any 1942, un llarg escrit que duia per títol “Sacrificios, ruínas y despojos de la Iglesia gerundense durante el dominio marxista”. El Bisbe Cartañà, que va poder escapar i situar-se a la zona “nacional” va escriure  unes quantes cartes, especialment l'any 1937, en les quals ja avançava el contingut d'aquest document. En subratllo una al cardenal Eugenio Pacelli (futur Papa Pius XII), Secretari del Papa Pius XI, datada el 25 de febrer del 1937 a Pamplona.

Quan les coses van començar a calmar-se (ja ben entrats els anys quaranta), es va iniciar el temps de tornar a refer el règim de cristiandat a l'Església gironina: van començar les predicacions extraordinàries, les tandes d'exercicis espirituals i la visita de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima a pràcticament totes les parròquies de la Diòcesi.

Dels meus records de Castelló, servo memòria de la Santa Missió, les Jornades Marianes, els Via Crucis de Quaresma i la visita de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima. Anys 40 i 50, fins ben entrats els anys 60.

Em sembla que la Santa Missió fou predicada per tres jesuïtes: el Pare Magem, el Pare Regí i el Pare Puig. Recordo un eslògan que ens feien aprendre de memòria i que recitàvem cada dia: “El Pare Magem diu que tots hi anem. Els Pare Regí diu que tots hi heu de venir. I el Pare Puig, que el dimoni ja fuig”. És aquella missió de l'anècdota que ja he explicat alguna vegada. Hi havia un malalt repatani a rebre el consol dels últims sagraments. Van posar un altaveu prop de la finestra de la seva cambra on jeia sobre el llit de mort. Al final l'home, fastiguejat, va cridar el capellà i va rebre els darrers Sagraments. Ho explicaven com una conquesta de la apostolat de la paraula.

D'aquestes Santes Missions en quedava el record d'una magna creu amb la inscripció: Santa Misió (el poble i la data).

També recordo una Setmana Mariana, celebrada a la meva parròquia, i predicada per missioners de Casa Missió de Banyoles: mossèn Nierga, mossèn Martí Amagat i mossèn Venanci Plana, tots tres ja traspassats; el primer (cronològicament parlant) fou mossèn Narcís Nierga, que morí molt jove. El darrer, mossèn Amagat, mort l'estiu de l'any 2011.

D'aquesta Setmana Mariana recullo l'anècdota següent: Cada dia deien i radiaven per tota la població una espècie de debat religiós, anomenat Punt Doctrinal. Consistia en debatre un cas de moral, d'aquells que estudiàvem al Seminari. Un dia mossèn Amagat i mossèn Venanci Plana debatien els pros i contres del robatori. El fons del tema era un robatori que produïa fruits (ara en diem valors afegits) per al lladre. Mossèn Amagat arguïa; mossèn Venanci defensava. Mossèn Amagat va posar l'exemple d'un cavall magnífic, que un pagès va robar a un altre pagès. A l'hora de parlar dels valors afegits del robatori, mossèn Amagat se'n va veure un bull. Mossèn Venanci, amb tota la seva catxassa, li va dir: Voleu dir, mossèn Martí, que no seria millor que aquest pagès hagués robat una euga?.

De la visita de la Mare de Déu de Fàtima en guardo un record de la rebuda triomfal de la imatge, a l'entrada del poble, amb arcs enramats i altars pels carrers, on dipositar la imatge de tant en tant, camí del temple parroquial. També recordo que la peanya que sostenia la imatge era plena de coloms, que romanien allí sempre. No ho deien explícitament, però donaven a entendre que allò era una espècie de miracle.

Això dels altars pels carrers era quelcom semblant a la processó de Corpus. També es bastien altars en llocs estratègics per mor que el rector, que duia la custòdia, pogués descansar una mica i, de passada, beneir amb el Santíssim el poble.

Dels Via Crucis de Castelló ja n'he parlat a bastament. Potser afegir que solia llegir el text de les estacions mossèn Miquel Font, beneficiat de la parròquia. I recordar que el senyor Riera, músic, acompanyava amb el seu fagot el cant del “per  vostra passió sagrada”.