pietat popular 5

El Dissabte Sant es celebraven els oficis pel matí. I el celebrant entonava el “gloria in excelsis Deo”, que havia restat absent de les celebracions durant tota la Quaresma. En aquell precís moment el campaner feia rodar una roda de fusta amb campanetes i decorada amb pintures de colors. Era un instrument antic. Ens havien ensenyat a dir que tenia més de dos-cents anys. La teníem penjada al mur del costat dret del presbiteri o absis interior. Feia un so una mica embolicat però agradable. Una maneta i una corda accionaven el giny. També la tocaven a les grans festes. I als bateigs, si els padrins donaven propina al campaner. Aquest també feia tritllejar les campanes, més o menys segons la propina. Els escolans ens barallàvem per assistir als bateigs de categoria. Al bateigs de pobres, els infants corejàvem, al carrer, una imprecació: “És bord, és bord!”. Demanàvem, almenys, caramels. I ens tiraven caramels petits de colors d’aquells que, per una pesseta, te’n donaven una vintena. A les celebracions del Dissabte Sant hi assistien poques persones. Era molt llarga i avorrida. I en llatí.

Pasqua eres el temps de les truites, “l’aleluia” i les caramelles. El cant de les caramelles era una tradició antiga de Pasqua. Grups formats per nens i nenes, nois i noies, homes i dones, dirigits per algú que tenia coneixements de música, passaven per les cases a cantar i a rebre els presents que les cases els oferien. Després feien un bon berenar en alguna font de les rodalies.

Jo tenia bona veu i sempre he tingut oïda musical. Aviat vaig formar part d’un grup caramellaire. El més exquisit del nostre repertori era el que pròpiament anomenàvem “el cant de caramelles”. Era un reguitzell d’estrofes, senzilles i pietoses, dedicades a la Mare de Déu. La música era simple. Es podia col·locar a tots els goigs. Acompanyàvem el cant amb panderetes i ferrets. La primera estrofa feia:

Lo primer és, Verge pura,

En lo grau que posseïu;

Més que tota creatura

Vós tal glòria sentiu.

Aprés Déu la més honrada

Del restant sou i sereu

En los cels, com mereixeu.

Al final hi afegíem una coda o tornada que feia: “I siau Vós la més honrada, original, original Mare Déu. Mare de Déu”. Suposo que era com un comentari del verset cinc. El músic català Joan Brudieu hi va posar una música molt bonica.

A casa l’oncle cuinava la truita matutina, amb una dotzena d’ous, i amb botifarra negra i de sal i pebre, en una paella grossa. Tothom podia menjar-ne segons la seva gana.