pietat popular 4

Comentàvem amb un  company que l’any 1964, any del meu primer vicariat, les pràctiques religioses, pastorals, devocions i litúrgies encara es mantenien com cent o dos cents anys enrere. Per exemple, el Dia dels Morts el vicari anava al cementiri i restava a disposició dels feligresos la major part del matí o de la tarda, esperant que li demanessin parenostres o responsoris per als difunts. I cobrava unes taxes ja estipulades. La meitat d’aquests donatius paraven a la butxaca del rector. Hi tenia el drets dels rectors, que en dèiem penalitats. Penalitat ve de pena. I penso que tenien alguna cosa a veure amb les ànimes del Purgatori, que esperaven oracions i sacrificis per pujar al cel. Fins que jo me’n vaig cansar i vaig dir al rector que, si volia diners, que anés ell a demanar-los. A la rectoria hi va haver un tràngol de mil dimonis (del purgatori o de l’infern). Però jo vaig guanyar. I es van acabar les anades al cementiri a resar parenostres per als difunts, cobrant penalitats.

De manera semblant va acabar el Salpàs a les més de dues-centes cases de pagès de la demarcació parroquial. Trescant per valls i costes, rieres i pomerars, muntanyes i planes, el vicari de la parròquia dedicava onze dies quaresmals a visitar cases de pagès per beneir sal i aigua i escampar-ne per tota la casa. Així quedava protegida de dimonis, bruixes i follets i altres salvatgines, com les guineus per a les gallines i els senglars per a la verdura i els horts. Els donatius en espècie i en metàl·lic (drets de rector) eren per al rector. El vicari rebia una quantitat (gratificació) global de mil pessetes. Això significa que el rectors n’embutxacava més.

Una altra devoció molt freqüent als pobles i viles era la de les visites domiciliàries de les capelletes de la Sagrada Família, de la Mare de Déu o de Sant Josep. Eren unes caixetes rectangulars, d’uns cinquanta centímetres d’alçada, amb unes portes frontals que s’obrien i es tancaven amb uns llisquets o pestells. Protegien un vidre que, al seu torn, protegia la imatge. Als peus de la caixa hi havia un trau per dipositar-hi l’almoina. En una bosseta de roba el rector hi col·locava uns fullets de plàstic amb les pregàries pertinents. Una senyora de confiança guardava les claus de les caixetes i passava comptes amb el senyor rector. Hi havia quatre o cinc caixetes que voltaven constantment pel poble. Cada dia. A casa ens tocava el dia quinze. Els mesos de trenta-un dies la caixeta reposava.

La mare em feia resar sempre a mi l’entrada, la pregària diària i el comiat. Ella s’agenollava en una cadireta de balca. I jo, dret, a la llum d’un llantió que cremava tot el dia, llegia els textos. L’endemà, anava a lliurar la capelleta a uns veïns.

El Combregar General i el propi dels moribunds també eren pràctiques habituals. Al Combregar General es feia una gran processó amb tàlem. El capellà, amb capa i vel humeral duia un copó amb Nostre Senyor. Al combregar de malalts greus hi anava un capellà amb el campaner i l’escolà. El campaner duia un fanal i l’escolà el perolet de l’aigua beneita. Quan arribàvem a la casa el capellà deia “Pax huic domui”, Pau en aquesta casa. I l’escolà responia “Et omnibus qui in ea sunt”, i a tots els qui hi habiten. I pujàvem a l’espona del malalt. Segons els casos, el malalt es confessava, combregava i rebia l’extremunció. Quan estava molt a les últimes, només l’extremunciaven. A voltes ens trobàvem amb un mort. El capellà l’extremunciava “in extremis”, dient “Si vivis”, si encara ets viu. La resta era cosa de Nostre Senyor. Tornàvem resant el “miserere mei Deus secundum magnam misericordiam tuam”. Al Combregar General tornàvem cantant el “Te Deum laudamus”. Com el dia que celebràvem la commemoració de la data en què  “els nacionals” van alliberar el nostre poble.