Pel març celebràvem al Seminari
de Girona la festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudis de teologia
escolàstica. Era un dia de festa, amb menjar extra i sessió acadèmica,
presidida pel bisbe. Era un dels pocs dies de l’any que ens donaven un gotet de
vi a l’hora de dinar.
Recordo això i uns goigs
peculiars: “Puix sou per la castedat excels auxiliador, sant Tomàs doctor
sagrat sigueu nostre protector”. Sé que feia referència a un cinyell o cinturó
de castedat que ens guardava dels pecats sexuals. Però no em feu dir més. No sé
què tenia realment a veure aquest cinyell amb el doctor angèlic.
Al cap de poc començava la
Quaresma. Temps de dejuni i penitència...i temps de brunyols, una contradicció
“in terminis”. Els brunyols (bunyols, crespells, crispells i bunyetes), eren
uns dolços o pastissets fets de farina, ous, sucre i matafaluga, fets fermentar
amb llevat de fleca. Es fregien amb oli d’oliva ben bullent, s’espolsaven amb
sucre i s’arruixaven amb anís. A casa els solia coure l’hereu, el meu oncle
Enric. Es posava un davantal, prenia una escumadora, configurava cada peça des
de la massa grossa, i mig omplia un cove
estret i llarg. Jo era l’encarregat de fer una repassada final amb un porró ple
d’anís. Cada any l’Emília recadera era l’encarregada de dur als nostres parents
de Barcelona uns cistellets amb brunyols.
A la processó de Verges hi ha un
carrer ple de cargols buits, plens d’oli i un ble, encesos durant el pas de la
processó. En aquest carrer hom ofereix brunyols als participants. Carles Bosch
de la Trinxeria, al segle XIX, explica la processó del Dijous Sant al poble
gironí de Rupià. I diu que, enmig dels gemecs dels penitents, se sentia un
crit: “Misericòrdia i brunyols!”. Fins aquí arribava la pietat popular.
Durant la Quaresma hi havia, en
algunes viles, la tradició de fer una representació teatral de la Passió del
Senyor. Olesa i Esparreguera eren senyeres en aquest afer. En pobles més menuts
hi havia la processó dels Dolors de la Mare de Déu. La de Mieres, de la comarca
garrotxina, era de les que tenien més anomenada. Gaudia d’un català popular,
lluny de les normes posteriors. Recordo aquell “Qui cercau? Jesús de Natzaret!
Agarreu-lo!”.
Després venien els dies més
“sagrats” de l’any: Setmana de Passió, Diumenge de Rams i Setmana Santa.
Es cobrien amb un vel morat les
imatges de l’Església i també les de les cases “cristianes”. Algunes tradicions
deien que era perquè Déu no veiés els sofriments del seu Fill, clavat a la
creu. Al meu poble, només deixaven descobert un Crist crucificat de mida
natural, recolzat en una peanya perquè la gent pogués besar-li els peus o les
mans o el costat. A mi em feia por. Es veu que deia a la mare: “A missa hi ha
un home que em fa por”.
El diumenge del Ram era el dia
propi, i així ha restat, per estrenar vestits i peces de roba.
El Dissabte Sant, a l’Ofici de
Tenebres hi havia un moment suprem: el moment de “matar jueus”. Amb fustes,
bancs, cadires, llibres i altres instruments fèiem una fressa de mil dimonis.
I, d’una manera especial, amb les matraques, un estri de fusta, amb dos
martells que colpejaven una caixa. Aquest instrument prenia diversos noms
segons la comarca: carranc, carrau, garric-garrac, mata-jueus, patraques,
patrica-patroca. I molts altres. La reforma litúrgica va suprimir aquest costum
de “matar jueus”. Massa que ja n’havia mort Hitler, abans de l’any
quaranta-cinc.
El Dissabte Sant també beneïen
l’aigua baptismal. Vaig conèixer un rector que en beneïa un parell de semals.
Després, venia aquesta aigua als feligresos. Si Luter ho hagués vist...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada