capellans

El capellà “místic”. He escrit el capellà místic entre cometes per diferenciar-lo del capellà religiós o del capellà devot. En el terme místic hi barrejo una part de foteta i una part de neurosi. Al Seminari, les dues coses anaven barrejades. Penso en aquell capellà, ja difunt, que quan el van ingressar a l’hospital, va costar Déu i ajuda que permetés que una dona, una infermera, li llevés la roba, que no s’havia canviat des de feia molts dies.

El Seminari era un lloc propici, on es podien desenvolupar algunes neurosis d’aquesta mena. Déu me’n guardi d’acusar ningú. Jo n’estic molt content del meu Seminari. Però hi veia companys neuròtics. Com aquell que esperava sempre que no hi hagués ningú als orinadors comuns per anar a fer les seves necessitats fisiològiques.

Nosaltres, als seminaristes “místics” els anomenàvem sants. No sé d’on o de qui va sorgir aquesta idea. Però trobo que explica moltes coses. Dèiem: “En tal és sant”. I això significava una part de broma i una part de veritat.

Recordo que vaig llegir una narració curta, un conte, de Lleó Tolstoi, que explica que Jesús i els seus deixebles van arribar a un poblet i van veure un grup d’homes que contemplaven alguna cosa. S’hi van acostar i van veure que a terra hi havia un gos mort que ja començava a estar en descomposició. La pudor era fortíssima. Els deixebles ho van comentar. I Jesús els digué: “Però, ¿no veieu quines dents blanques tan maques que té?”  Vaig trobar aquest conte literàriament magnífic.

Llavors vaig saber que hi havia una obra de teatre amb el mateix títol: “Los blancos dientes del perro”. L’obra era del sitgetà Eduardo Criado, l’home que va introduir els cursos d’autoajuda Dale Carnegie a Espanya. Em va cridar l’atenció, puix era una obra teatral mig en català i mig en castellà, en ple modernisme. La vaig comprar. Em va decebre totalment. Tot es reduïa a la moralina de la frase de Jesús. I vaig pensar en els “místics” del Seminari. Un d’ells sempre repetia: “Hem de fer penitència pels nostres pecats”. Com aquell monjo occità, alarb, de la novel.la “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco, que sempre repetia “poenitentiagite”. Probablement aquest monjo una mica sonat procedia de Cuixà o de Sant Martí del Canigó, ja que deia frases en català. La visita del Gran Inquisidor, un dominic, enemic de Guillem de Baskerville, va ser la seva perdició. El van jutjar, el van turmentar, el van declarar culpable i el van cremar, juntament amb un altre frare que era ateu.

Tornant al Seminari, un d’aquests “místics” (neuròtic) entrava i sortia set o vuit vegades de la capella cada dia, a més de les hores de pregària oficial. Jo l’havia observat sense que ell em veiés. El veia a la capella, assegut en un banc, mentre els companys jugaven al pati, amb els colzes sobre els genolls i les mans tapant-se els ulls. Jo suposo que pregava (o ho aparentava). A les files, sempre circulava amb els ulls mig tancats. Tenia una mirada de peix congelat. I en moments de calma s’entretenia fent veure que cosia roba: puntada amunt, puntada avall. Jo no sé què diria la psicoanàlisi sobre això. ¿Què significa cosir, en una ment malalta?

Un altre era un bon poeta . Potser aquest era místic de veritat, com Sant Joan de la Creu. Però no ho crec. La seva rima religiosa (“Ulls clucs que cerquen Déu”) em feien pensar tot el contrari.

Després m’he trobat amb alguns capellans “místics”. I tots tenien –perdoneu-me- esguards de lluç congelat.

La imatge del capellà devot la trobem a la “Introducción a la vida devota”, del gran formador de consciències, Sant Francesc de Sales. I no en al pamflet que ens llegien al Seminari, les tardes de recés espiritual, “La Guía del Seminarista”, del Abate Dubois. Aquells capítols estrafets : “El seminarista glotón, El seminarista mal educado, el Seminarista presumido, El seminarista pusil·lànime, El seminarista gandul”...ens feien més aviat riure que no pas reflexionar.