capellans

El capellà predicador. Al Seminari ens havien preparat més aviat poc per fer homilies, altrament dites sermons o prèdiques. Jo em vaig trobar, acabats de fer vint-i-quatre anys, en una parròquia. El rector em va dir que l’endemà, diumenge, havia de celebrar les misses de vuit i d’onze i predicar l’homilia. Era la meva primera homilia. Neguitós i emocionat em vaig dedicar tota la tarda i bona part de la nit del dissabte a preparar-la. La vaig escriure a mà. Me la vaig aprendre de memòria i l’endemà la vaig recitar com un papagai. Vaig fer com al Seminari. Quan estudiàvem teologia, una vegada a l’any ens feien aprendre de memòria una homilia i ens feien recitar-la al menjador, davant dels companys, a l’hora de sopar en comunitat. Mentre ho feia, tenia mal de ventre, com va ser el cas de la primera homilia a Arbúcies, la  parròquia que va inaugurar les meves gales homilètiques. Me’n vaig sortir prou bé. Vaig pensar en aquells companys que, al seminari, feien caixes o ridículs monumentals. ¿Com serien les seves homilies a la trona de les parròquies?  

Però molt aviat vaig descobrir una cosa. El rector era un home malaltís, nyicris i pusil·lànime . Un dissabte em va dir: Mossèn, no em trobo gaire bé. Avui i demà faci vostè les homilies. I això es va repetir una i altra vegada. Jo m’havia acostumat a escriure les meves homilies. Sempre més ho he fet. Són incapaç d’improvisar, en tema religiós de prèdica, un enfilall de paraules. Admiro aquells companys que tenen el do de la paraula i que són capaços de predicar sense papers una i altra vegada. A aquests, normalment el bisbe els enviava a Casa Missió de Banyoles perquè fessin de missioners , i prediquessin santes missions, setmanes marianes i tridus de predicació als pobles i viles de la nostra geografia. “Beati illi”.  

Sempre més he parlat amb els papers al davant. I mira que n’he fet de xerrades, conferències i sermons! Els papers al davant em donen tranquil·litat. Llavors, fins i tot sóc capaç d’improvisar paràgrafs sencers. He llegit i he estudiat molt. Però sense papers m’entrebanco. Una vegada vaig quedar en blanc a mig sermó. Vaig haver de sortir. La gent, després, em preguntava què m’havia passat. Jo els vaig dir que havia estat un desmai instantani, però que ja em trobava bé.

També he sentit capellans dir moltes barbaritats quan prediquen. Com a exemple, en cito un a qui vaig sentir predicar el dia que, a  l’Evangeli, havia llegit el fragment de la samaritana i l’aigua viva. Es va embolicar en parlar de la puresa de l’aigua. I deia que un entès li havia parlat dels fangs que hi ha a  l’aigua. Jo vaig pensar: Desgraciat, ¿per què t’emboliques? Deixa els fangs i parla de l’Evangeli. Era claríssim que parlava per boca d’altri i que no en sabia res d’aquestes coses dels fangs de les aigües. O aquell altre que predicava sobre la moral del robar i el restituir els bens produïts per l’objecte robat. Parlava d’un cavall robat a un pagès. Quan va arribar als fruits es va entrebancar. Llavors va haver de fer marxa enrere i dir que no havia estat un cavall; que havia estat una euga.

És com un músic que toca sense solfa. Sovint s’equivoca, sobretot si no vigila. Un dia vaig començar a notar que, a les prèdiques, deia coses en les quals no acabava de creure. I en aquest punt va començar la catarsi principal de la meva vida. Però això ja seria una altra història.