capellans

El capellà pagès. Abans, la majoria de les rectories rurals disposaven d’un hort a la part del darrere. Un hort de regadiu o de secà. Vaig ser vicari d’una parròquia d’uns tres mil habitants (comptant-hi els de les nombroses cases de pagès). La parròquia disposava d’un hort magnífic de regadiu. L’Ajuntament regalava l’aigua de la rectoria i de l’hort. Rajava contínua en un safareig del terrat i, finalment, anava a parar a l’hort. Eren altres temps. 

En una altra parròquia gran  de la qual vaig ser vicari, hi havia dues companyies que fornien el corrent elèctric. Totes dues regalaven el subministrament a la parròquia. Quan una companyia fallava (érem en temps de restriccions) endollàvem l’altra. A la sagristia hi havia un armariet, amb una clau que consistia en un mànec de fusta i una forquilla metàl·lica. Amunt, una companyia. Avall, l’altra companyia.

A la primera parròquia del paràgraf, l’hort era un rectangle de 20x10. Es podia regar tot l’any. El rector gaudia treballant a l’hort, sobretot a primeres hores del matí i a darreres de la tarda. Es posava una sotana vella, s’arromangava els baixos i els feia sortir pel trau que hi havia sota la cintura de la sotana, un trau que servia per posar les mans a les butxaques dels pantalons. Prenia les eines de la barraca i es posava a fangar, o a cavar, a regar, a plantar. I recollia productes de l’hort per al consum de la casa. Les millor i més gustoses amanides les he menjat en aquesta casa. A més, hi havia molts arbres fruiters. Els cuidava un hortolà del poble. Produïen una fruita esplèndida. A mi m’agrada molt la fruita. I, al seu temps, feia esmorzars de fruita.

Celebrava dues misses diàries: a les set del matí i a tres quarts de vuit. A voltes, quan el rector no es trobava bé, cosa que s’esdevenia molt sovint, em tocava celebrar tres o quatre misses: a dos quarts de nou i a les vuit del vespre. El rector deia que el bisbe ja li havia donat permís perquè el vicari celebrés tres o quatre misses al dia. Jo no n’estava gens convençut. Però, “pro bono pacis”, callava. Un dia, passat el primer semestre, em vaig tornar rebel. Vaig dir que mai més no celebraria quatre misses al dia. I no ho vaig complir.

En una parròquia de marina havia arribat a celebrar quatre i cinc misses un dissabte o un diumenge. Però en aquesta parròquia de mar el rector encara en celebrava més (en alemany, francès i castellà). Érem al temps de la pastoral turística. A voltes jo celebrava la missa en francès. Mai en castellà. De la francesa en recordo un monitor que cantava molt bé. Cantàvem “la marche de l’Eglise”, “je mets mon espoir dans le Seigneur. Je suis sur de sa parole”. O el famós “victoire, tu regneras”. El rector es queixava i deia que els alemanys deixaven les bacines més buides que els francesos. Potser era perquè el seu alemany era força macarrònic.

Un altre model de pagès era el capellà herbolari i “ratafiaire”. Ell solia conrear herbes oloroses al seu hort. Però, quan arribava el juny, n’anava a recollir pel bosc o a la muntanya les que no tenia. I es disposava a fer la ratafia. Vint litres d’aiguardent blanc, sucre, i quaranta o cinquanta herbes. N’omplia una gran garrafa. I La deixava cinquanta dies a sol i serena. Després la colava i la tornava a deixar reposar. I ja tenia ratafia per tot l’any i per fer-ne presents als amics i parroquians. A mi no m’ha agradat mai la ratafia. La trobo embafadora. Però tinc un amic capellà ratafiaire. I conec un fabricant de ratafia. De l’empresa Ratafia Russet d’Olot.