capellans

El capellà futbolista. Actualment ens sembla poc corrent que un capellà jugui a futbol en un equip federat. El vells com jo només podem jugar a marro (o a nyaus). I els joves...els joves...són tan pocs! Cada dia menys. Però abans del 36 hi havia més d’un capellà que jugava amb equips com el Gerona C F. Jo en vaig conèixer un  (i vaig residir uns anys a la mateixa localitat que ell) que havia jugat amb el Girona. Un dia em va voler demostrar que sabia “tocar” la pilota. Va xutar i va quedar coix per més d’un mes. Ja no tenia edat.

Després de la guerra civil la cosa es va limitar. El bisbe Cartañà va arribar a prohibir el futbol al Seminari. Al cap d’un temps es va adonar del seu error. I el va tornar a autoritzar.  Era un temps en què els diaris esportius (de fet, tots els diaris) estaven absolutament interdits al seminari. Però hi havia alumnes que tenien la rara qualitat de fer-se un exemplar esportiu cada dilluns. Al meu curs n’hi havia un, actualment difunt, que descansi en pau. Aquest, a més a més, era de l’Espanyol de Barcelona (el club dels franquistes i gent anti catalana). Aquest company va arribar, ja capellà, a entrenar un equip de baixa categoria i a fer d’àrbitre oficial. Al meu curs també n’hi havia un altre que era un gran jugador. Va plegar i va arribar a jugar amb l’Espanyol de Barcelona. Era de l’Escala. Jo no jugava pas malament. Però no tan bé com d’altres.

En aquell temps, els més afeccionats anaven a veure jugar el Girona els diumenges a la tarda. El Girona jugava al camp de Vista Alegre. Un indret on ara hi ha la residència de capellans vells i malalts on resideixo jo. Estava prohibit. Però hi havia vigilants (prefectes) que també estaven pel futbol. El lloc per veure el partit (de lluny, és clar) era un marge en un indret, al final de passeig de la Ferradura, passeig de canonges i beneficiats. Allà s’hi reunia un  conjunt d’homes que no podien, o no volien, pagar l’entrada al camp. I una dotzena de sotanes. Els homes solien renegar com oriols. Però això no solia fer obstacle per anar a veure jugar a futbol els diumenges a la tarda. Com que n’hi havia que ja s’havien instal.lat des d’hores abans del començament, a nosaltres ens tocaven els llocs pitjors. Però, qui no es conforma és perquè no vol. Els partits solien començar a les quatre.

Pels anys cinquanta-i-tants, una senyora rica de Girona, molt amiga d’un canonge d’Amer, que feia de prefecte de disciplina al Seminari, ens va regalar uns terrenys erms a la riba del Ter, en un lloc denominat Fontajau. El nom li venia d’una font d’aigua fresca que hi havia al marge en pendent amunt, que separava els terrenys dels camps de conreu, prop de la carretera de Sant Gregori. Aquesta senyora era la vídua Esperança Bru, vídua d’un arquitecte gironí famós, el senyor Rafael Masó, autor de la Casa de la Punxa i d’altres bastiments gironins notables. Aquesta senyora també va fer possible que jo i els companys de curs anéssim a Roma, l’any 1960, a visitar Roma i veure el Papa Joan XXIII. Vam poder viatjar pagant una quantitat mínima gràcies a la senyora Esperança. Aquell anys també van venir a Roma els pares de la que seria, anys després, alcaldessa de Girona, senyora Anna Pagans i Gruartmoner, altrament anomenada “la peluda” segons tinc entès. Si erro, però, li demano perdó humilment.

A Fontajau hi vam arranjar uns quatre camps de futbol, amb porteries de fusta. S’havia acabat anar a jugar als camps dels Salesians del Pont Major de cent en quaranta. Ara teníem camps propis. Hi vaig jugar els millors partits de la meva vida, Déu en sigui lloat.

Així com els anglesos juguen al criquet o al golf (Marcinkus n’era un cas), els capellans gironins jugaven a futbol. Ara es conformen a seguir per Canal Plus tots els partits del Barça, de la “roja”, o els partits internacionals. A la residència tenim una sala ben agençada, amb un gran televisor connectat a canal plus.